Gintònic i Diada

És inevitable parlar, avui, de l'11 de setembre. Em fa l'efecte que, de cares a la concentració d'aquesta tarda a la Meridiana, hi ha dos sentiments ambivalents que s'agafen de la mà. Per un costat, es manté l'entusiasme dels que han assistit a totes les darreres manifestacions de la Diada, en una combinació que barreja la mobilització política i l'efusió festiva, el compromís sobiranista i l'arrossada popular. No es pot pas dir que ni la cadena humana, ni la V, ni cap altra excursió als límits de la reivindicació nacional fossin un intent de presa del Palau d'Hivern. Més aviat han estat espais concentrats de protesta i de dignitat, pacífics i cívics, que s'han viscut també amb un aire de kermesse, és a dir, d'aliatge entre el rigor de la militància i la frivolitat de la trobada amical. Per un altre costat, em penso que la gent participa a la via de la Meridiana amb la idea que aquesta serà l'última, que ja no hi haurà més jocs malabars ni més “punters”, ni més coreografies, i que la cosa, aquesta vegada, anirà de debò. Mai no havíem tingut tan a prop, després de la Diada, unes eleccions. I, sobretot, unes eleccions tan decisives. No pas perquè s'hagi d'acabar el món sinó perquè el recompte comportarà un abans i un després. Potser hi ha massa gent que es pensa que l'endemà del 27-S s'iniciarà un procés de sobirania sense marxa enrere, de manera immediata. Potser hauríem de pensar que només es tracta d'una clarificació del panorama que ens dirà on som. En tot cas, hem arribat aquí gràcies a la concentració de tots aquests ciutadans que barregen la revolta amb l'aperitiu d'abans de la manifestació i el gintònic de després. Les coses són així. Som peculiars fins i tot en això. I potser és aquí on rau la grandesa i la incomprensible tenacitat del procés. En aquesta tossuderia a repetir gestos, a ser uniformats en l'anarquia i anàrquics en les unànimes aspiracions com a poble.