Definitiu

Aquells que van omplir la Meridiana volien que aquesta fos la definitiva, que ja n'hi hagués prou per capgirar una situació que passa per les urnes el 27-S. Però és clar que no hi ha res de definitiu tret de la mort. Somriures, punters, samarretes, autobusos, famílies i trams, trens, motos, colors, causes i la Junta Electoral Central que s'ha sumat a la festa mirant de desbordar els blocs electorals perquè entén que la manifestació és agitprop. Ja hi té la mà trencada, ha destarotat altres causes socials. Definitiu em porta a destí. Revisant les Mitologies de Roland Barthes, hi diu que quan els pobles colonitzats comencen a desmentir la fatalitat de la seva condició, “el vocabulari burgès utilitza com mai la paraula destí”. Pensa en Algèria i França, i recorda com Antoine Pinay, que va ser primer ministre, deia a l'ONU: “Volem donar als pobles que tenen el seu destí lligat al nostre una independència autèntica dins de l'associació voluntària.” Això, França; aquí el ministre Margallo ja garanteix que el destí està lligat i que d'associació voluntària res de res. Se'n fum dels esforços de la diplomàcia catalana, i per ell definitiu té un altre sentit. El destí, i el definitiu em porta al passeig de Robert Walser, escriptor admirat per Kafka i Claudio Magris, entre d'altres. Quan passeges t'acompanya sempre la curiositat, la reflexió i un punt de fantàstic. La curiositat i la reflexió, que han passejat pel passeig de Gràcia, Via Laietana avall, Via Catalana de punta a punta, Via Diagonal, Gran Via, Via Lliure. Fer via tot passejant esperant aquell punt fantàstic, no exempt de reflexió i de curiositat, pensant en el destí. Pensant en l'esforç definitiu, conscients que passejar, caminar, és tot un art. Pel carrer i per la història. Stevenson també ho té escrit: “No dur el compte de les hores durant una vida, és viure per sempre.” I aquest és el somni definitiu, el somni etern, el destí. Viure per sempre, i plenament. Tot i que calgui tornar a sortir al carrer esperant el passeig, la manifestació definitiva.