El deure de fer

Podria, podríem, escriure sobre moltes coses importants que passen i es diuen en aquest país, però hi ha imatges de la migració que ens interpel·len d'una manera tan poderosa que no podem apartar-ne la vista i, sobretot, la consciència. Imatges (i aquelles que no hi són, però imaginem) de persones que busquen acolliment i refugi provinents de països on campa la guerra, la misèria o la violència totalitària.

Aquestes persones duen a evocar la memòria de tants d'exilis i diàspores que travessen els segles fins a arribar a un present en què es renova descarnadament aquesta ferida antiga de la humanitat. Són portadors d'un dol i d'una malenconia que no ens poden ser aliens i que ens menen a repetir la pregunta simple de Tolstoi en veure la gent desvalguda de la seva ciutat: què fer? És una pregunta que, en part, neix d'un sentiment d'impotència, però que no eludeix un deure moral amb aquells afectats per la desgràcia.

Es diu que Europa està mancada de líders polítics capaços d'afrontar aquesta migració multitudinària i desesperada. Massa fronteres inexpugnables, massa por, massa mesures restrictives per no crear l'esperança d'un lloc d'acolliment, massa incapacitat de perseguir aquells que trafiquen amb persones i poden abandonar-les sense miraments. Inesperadament, també d'una manera que no evita dubtes, potser Angela Merkel sembla estar una mica a l'altura i apel·la als valors humanitaris d'una Europa que, tanmateix, no ha fet i no fa més que contradir-los hipòcritament. Pel que fa a l'actitud del govern espanyol, és abominable, però hi ha polítics o governants locals que demostren una sensibilitat encoratjadora. I sobretot, malgrat la necessitat de respostes polítiques, s'ha manifestat una actitud ciutadana en diversos llocs d'Europa, entre els quals aquest que habitem, que no només representa preguntar-se “què fer?”: hi ha un voler fer i alguna cosa comença a fer-se.