Full de ruta
Churchill desobeí
Avui que les comparacions amb els protagonistes de les guerres mundials estan en voga, seria oportú recordar que Winston Churchill va tenir un paper destacat en l'embrió del que es convertiria en una de les armes amb què, en els nostres temps, l'Estat espanyol juga a amenaçar Catalunya. Els tancs. Oportú perquè Churchill, obstinadament convençut de la necessitat d'aquella empresa, va fer la comanda dels primers divuit carros de combat britànics passant olímpicament d'informar-ne a Tresoreria, de demanar permís a la junta de l'almirallat i de consultar-ho amb el Ministeri de la Guerra. “Sabia que es farien objeccions a la meva interferència en la seva esfera d'acció”, reconeix ell mateix a les seves memòries sobre la Primera Guerra Mundial.
Churchill, que aleshores era el primer lord de l'almirallat, va tirar pel dret sabent que s'estava extralimitant: “L'assumpte estava fora de la missió del meu propi departament i de les facultats de què jo estava investit.” Per això que ell en deia interferència, avui hi hauria qui l'acusaria de desobediència, prevaricació o vés a saber. Paradoxes perverses de la història: una desobediència primigènia va servir per crear una arma que avui s'utilitza per amenaçar el que per a alguns no és res més que desobediència.
“Vaig assumir la responsabilitat personal per a la despesa de fons públics en una quantitat de 70.000 lliures”, relata l'exprimer ministre britànic. Una barbaritat per l'època. Estem parlant de 1915.Churchill explica que era una decisió molt seriosa gastar aquella gran quantitat de diners en un projecte “tan problemàtic, de les capacitats del qual no estava convençut cap expert militar ni cap autoritat naval”.
No entrarem a valorar la utilitat d'aquelles màquines de matar terrestres, que aleshores encara no tenien nom. Però pel que segur que els tancs no serviran és per dominar la marea de llibertat catalana. No consta que Churchill pensés que els tancs es poguessin utilitzar mai per aixafar urnes, però sí que lloava la capacitat de resistència “del valent poble de Barcelona”.