Unir els pobles

Miguel Bosé simpatitza amb Catalunya, respecta el procés sobiranista, però no li agrada la idea que Catalunya marxi d'Espanya i no entén que vulgui fer-ho, perquè va contra l'objectiu d'unir els pobles. És una gran frase, “unir els pobles”. Mariano Rajoy també la fa servir i hi afegeix: “És el signe dels temps”, per situar l'independentisme català en el terreny de l'absurd. És clar que això d'unir els pobles no deu anar per Suïssa o Noruega, que prefereix no entrar a la UE; ni per la Gran Bretanya, que aviat votarà per sortir-ne; ni amb la mateixa Unió Europea, que fa anys que dóna allargues a Turquia; ni tampoc deu anar per Espanya, que posa tanques per separar Ceuta i Melilla de la resta del Marroc. Interpreto que Bosé tampoc no entén aquests fets, però sí que els pobles han de sumar per voluntat pròpia, de baix a dalt. I és aquí on cal desmarcar les paraules bones de les bones paraules, que no és ben bé el mateix. Perquè quan Bosé parla de la unió dels pobles parla de la seducció, la convicció i, en definitiva, del benefici de la humanitat. En canvi, quan Rajoy i qualsevol predecessor parlen de la unitat d'Espanya, és a dir de la unió de Catalunya a Espanya, estan parlant d'una parcel·la, una propietat, una premissa anterior a qualsevol altre consideració, que s'imposa, si convé, a mata-degolla. La història peninsular n'és plena i no cal insistir-hi. Però si Bosé ho vol acabar d'entendre, només cal que tregui el cap per aquí dijous que ve. Aquell dia es commemoraran els 75 anys de l'assassinat del president de Catalunya, Lluís Companys, a mans del governant espanyol de torn. Un crim sense disculpa i encara ara sense disculpes, que ajuda a explicar la unitat d'Espanya tal com la consagra la Constitució. I si se li acudís pensar que allò va ser cosa de dictadures del passat, que comprovi aquest dijous com l'Espanya dita democràtica torna a jutjar un president de Catalunya pel crim d'haver posat urnes perquè els catalans expressessin la seva opinió.