Opinió

Hipòcrates de Cos

Els refugiats que arriben a Cos tenen gana i set, i la seva vida és dura i amarga. Aquest gran metge grec no hauria volgut que això passés

L'illa grega de Cos (o Kos) està, malau­ra­da­ment, d'actu­a­li­tat perquè és un dels punts d'entrada a Europa dels refu­gi­ats siri­ans que fugen de la guerra al seu país. Però aquesta illa va tenir moments millors a la Grècia clàssica, ja que Hipòcra­tes, autèntic “pare de la medi­cina”, hi va néixer, vers l'any 460 abans de Crist, i hi desen­vo­lupà gran part de la seva acti­vi­tat. Ell i la seva escola van sepa­rar ciència i religió a l'hora d'enten­dre i trac­tar les malal­ties, perquè no les con­si­de­ra­ven càstigs dels déus sinó fets natu­rals, que es devien a dese­qui­li­bris en l'orga­nisme, i que s'havien de trac­tar apli­cant l'experiència, l'obser­vació i el rao­na­ment.

És fona­men­tal la pro­minència que con­ce­dia a la dieta, entesa no només com un règim d'ali­men­tació mode­rat i equi­li­brat, sinó com un con­junt d'estils de vida, que acom­pa­nyava d'un ús pru­dent i raci­o­nal dels remeis de l'època. Podem fer-nos el càrrec de la importància de la seva obra a par­tir de l'extensa i ben docu­men­tada intro­ducció d'Eulàlia Vintró a la tra­ducció cata­lana dels seus Trac­tats mèdics, de la Fun­dació Ber­nat Metge. Com seguim dient avui, per a Hipòcra­tes “l'objecte dels trac­tats sobre el règim (de vida) és demos­trar la dependència de la salut d'una justa relació entre ali­ments i exer­ci­cis”. Conei­xia, per exem­ple, la ceguesa noc­turna i el seu trac­ta­ment a base de con­su­mir fetge, i la relació entre l'ali­men­tació d'una dona emba­ras­sada i la for­mació del futur nadó. Avui, quan es parla d'ali­ments fun­ci­o­nals, aquells que a més de nodrir apor­ten algun efecte bene­ficiós per a la salut, surt sem­pre la frase que sin­te­titza la doc­trina hipocràtica: “Que els teus ali­ments siguin la teva mede­cina i els medi­ca­ments el teu ali­ment.” Com cons­tata l'his­to­ri­a­dor de la farmàcia Gómez Caamaño, la importància de l'escola hipocràtica no radica en els seus conei­xe­ments, sinó en la manera espe­cial de pen­sar i actuar a par­tir de l'obser­vació, la pre­cisió, la reflexió i un espe­rit científic que, de fet, seguei­xen vigents. Per als seus segui­dors, és més impor­tant saber en quin estat es troba una per­sona malalta que quina malal­tia pateix.

També són molt interes­sants les seves referències als efec­tes dels ali­ments en les per­so­nes, que no són sem­pre els matei­xos, com quan afirma que “el for­matge no danya tots els homes en la mateixa mesura, sinó que n'hi ha que, mal­grat assa­ciar-se'n, no tenen per això cap mena de tras­torn, ans al con­trari, a aquells a qui prova, els for­neix força i vigor admi­ra­bles. En canvi n'hi ha a qui prova molt poc”. Per això, als anys sei­xanta del segle pas­sat, els qui van des­criure la interacció, amb efec­tes greus, entre ali­ments rics en unes substàncies ano­me­na­des ami­nes biògenes i uns deter­mi­nats medi­ca­ments desig­nats com IMAO, el meca­nisme dels quals és inhi­bir l'enzim mono-amino-oxi­dasa –i van ano­me­nar-la “síndrome del for­matge” perquè obser­va­ren que aquest era el prin­ci­pal ali­ment impli­cat–, van evo­car Hipòcra­tes, mos­tra que la seva memòria és per­ma­nent en el món de la sani­tat. I també ho és el fet que met­ges i far­macèutics, a l'inici del seu camí pro­fes­si­o­nal, facin el jura­ment hipocràtic, ins­pi­rat en els seus pre­cep­tes deon­tològics o d'ètica pro­fes­si­o­nal, entre els quals “fixaré el règim dels malalts del mode que els sigui més con­ve­ni­ent, segons les meves facul­tats i el meu conei­xe­ment, evi­tant tot mal i injustícia”.

Podem con­den­sar la seva doc­trina amb el pro­verbi “el metge cura i la natura gua­reix”, i amb la seva afir­mació que “és impres­cin­di­ble per al metge esforçar-se al màxim per tal de saber, per poc que vul­gui com­plir el seu deure, què és l'home en relació amb el que menja i beu i amb la resta del seu gènere de vida, i qui­nes con­seqüències té cadas­cuna d'aques­tes coses en cada per­sona”. Els refu­gi­ats que arri­ben a Cos tenen gana i set, i la seva vida és dura i amarga. Aquest gran metge grec no hau­ria vol­gut que això passés. Europa, hereva de la cul­tura clàssica, tam­poc ho hau­ria de con­sen­tir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia