Carod

No m'agrada posar-me en la gestió dels recursos humans a casa dels altres, però per la rellevància pública del cas val a dir que el relleu de Carod Rovira a Esquerra és, de fet, el final d'un camí que va marcar el propi personatge quan va viatjar a Perpinyà. Va ser amb aquell pas que va dilapidar, en una única i desafortunada jugada, l'immens crèdit que havia acumulat com un dels oradors més brillants i probablement el líder més carismàtic del moment en un país que, autoexclòs ell, ara va curt de carisma més enllà del futbol –ep, i quan dic futbol miro més cap a la banqueta que no pas a la llotja del Camp Nou–. És cert que després d'aquell incomprensible episodi perpinyanès, el futur exvicepresident de la Generalitat encara va ser a temps d'acreditar els millors resultats de la història dels republicans. Però aquell últim servei ja va fer-lo, empès per una onada de polarització, amb el perdigó de la seva inconsciència com a estadista sota l'ala. Algú el pot presentar com a víctima, i segurament algú més haurà aprofitat l'ensopegada aliena per obtenir un avantatge decisiu en la cursa. Però el principal problema d'un cadàver polític és ser incapaç d'ensumar a temps la pròpia olor de mort, i així, almenys, garantir-se un enterrament digne. Tot i que, en política, no se sap mai: de més morts se n'han vist ressuscitar.