Què necessites?

Irlanda va ser un dels països de la zona euro que van d'haver de ser rescatats per la troica el 2010. El rescat va ser de cap a 90.000 milions. Irlanda és un país de 4,6 milions d'habitants i un PIB de 240.000 milions. Les condicions del rescat eren un pla d'estalvi de 15.000 milions en tres anys que va suposar fortes retallades socials i pujada d'impostos. Però malgrat la pressió dels socis, va mantenir el seu impost sobre societats en el 12,5%, quan la mitjana de la zona euro és del 30%. Irlanda té un nivell alt de població amb estudis superiors; a més, ha atret talent d'arreu, que hi ha arribat amb les multinacionals que s'hi han establert. Té l'anglès com a idioma oficial i, a més, uns vincles molt estrets amb els EUA. Tots aquests indicadors, a més de tenir l'euro com a moneda, l'han fet un país molt atractiu empresarialment.

Imaginin-se l'escena, que és real: executius de la multinacional catalana Grifols dinant en un restaurant de Dublín, i se'ls atansa el ministre de Finances irlandès (el Montoro d'allà) i els diu: Què necessiteu? Així més o menys, segons han comentat els interessats, és com van començar les negociacions culminades aquesta setmana i que han suposat la inauguració d'unes instal·lacions on s'instal·larà el cervell gestor de la multinacional, un centre d'operacions, la divisió de R+D+I i tota la gestió de la tresoreria del grup.

Aquest fet ha estat molt comentat a la premsa espanyola, i sovint, amb mala intenció, puix que la majoria hi ha volgut veure una fugida de la multinacional, una més, de Catalunya. I aquesta peça era grossa, perquè tots recordaran quan Víctor Grifols, en una inauguració d'unes instal·lacions a Sant Cugat, va encoratjar el president Mas a tirar endavant el procés i a no rendir-se. Però la resposta subtil la podríem trobar en les paraules del vicepresident financer, Alfredo Royo: “Quan una multinacional elegeix un país busca una estabilitat del marc legal, fiscal i regulador” i com a exemple de la inseguretat espanyola va posar les renovables. Perquè ho entenguin, marxen d'Espanya.

L'economia irlandesa es torna a recuperar amb força i amb uns fonaments molt més sòlids que l'electoralista “creixement espanyol”. Irlanda no ha deixat mai la voluntat de ser un país industrial, sobretot d'indústria capdavantera, mentre que aquí, i tornant amb Arroyo, sembla que Espanya ho confiï tot a la indústria del sol i la platja.

El debat cara a cara de diumenge passat entre Pablo Iglesias i Albert Rivera, que diuen que són els emergents, referma la meva opinió que hem entrat en una mena d'elitisme popular que, segons Daniel Innerarity, és tan dolent com l'elitisme aristocràtic. El problema dels polítics d'ara és la urgència que tenen per guanyar eleccions. Ara tot són plans de xoc, plans d'urgències, però és un desert en propostes per saber què volem ser i qui volem ser. I si volem ser, com penso que hem de ser, un país industrialment fort i modern, el mantra antiempresarial, antimultinacional, així com la constant amenaça de puja d'impostos, de legislacions més restrictives, provoquen que qui pugui invertir, s'hi repensi. Fixem-nos que les crítiques, que comparteixo, dels executius de Grifols, no són per al procés català. Són per a Cristóbal Montoro ministre d'Hisenda, i per a José Manuel Soria, ministre d'Indústria, que són els que tenen competències, i també per l'oposició, perquè en cada canvi de govern suposa canvis de polítiques i provoca inestabilitat i inseguretat jurídica i fiscal.

Un dels principis del nou país que volem fer ha de tenir present crear un ecosistema favorable a les empreses, o estarem condemnats en exclusiva també al sol i platja. I ara per ara, els missatges que són més repetits dels emergent no són gaire favorables a la importància que tenen les empreses en una societat desenvolupada. No m'imagino la CUP preguntant a un directiu d'una multinacional “què necessites?” És clar que cap d'ells ha estat mai empresari.