Amenaces i realitats

I les que vindran. Però les amenaces d'aquests dies ja comencen a anar més enllà del disbarat i l'artifici retòric i es concreten en assumptes tan delicats com el del finançament. No s'adona el ministre d'Hisenda que sota la idea d'escanyar econòmicament Catalunya s'amaga una tàctica fosca, indigna, maquiavèl·lica, barroera i contrària al principi que ells mateixos defensen, aquell de “tots, units, tots som iguals”? Que no ho veu que si amenaça amb l'aixeta, també deixarà de rajar aigua per als que són contraris a la independència? O és que per als unionistes hi haurà una mena de senyal bíblic, en forma de creu a la porta, que els evitarà de passar pena? Si pagues impostos, l'Estat té l'obligació de cobrir un seguit de necessitats, que van de la seguretat a l'educació passant per la sanitat i els serveis socials. L'Estat deixaria de banda aquest principi bàsic de l'administració –neutral– i el faria servir com una arma partidista? Per no parlar de l'amenaça de les forces de seguretat, disposades a intervenir en qualsevol moment, com diu el ministre de l'Interior. O “per terra, mar i aire”, que és amb el que avisa Carme Chacón, per impedir una determinada política, legítima i avalada, no ho oblidem, per les urnes.

L'execució de les amenaces –que està per caure– probablement derivarà en una contenció de l'autonomia, un retrocés, un fre. Una intervenció que es pot dur a terme amb més o menys contundència i diplomàcia. A la fi, però, serà una rebaixa que s'acostarà a la humiliació. Veurem què passa quan la declaració s'hagi aprovat. Fins a quin punt la violència estatal serà explícita o voldrà semblar tova. Si s'exercirà a través del braç executor dels tribunals o si apostaran per una mena d'execució pública que serveixi d'avís, de càstig per a futures vel·leïtats, d'escarment i de mofa. La confrontació està servida en una plata plena d'amenaces que són a punt de ser amarga realitat.