Sentit d'estat
Una infinita caravana d'emigrants i de refugiats recorre els mars i els camins d'Europa procedents de les profunditats de l'Àsia i de l'Àfrica. Són multituds travessant fronteres. Esquivant policies. Desafiant tanques de filat. Cercant passos d'infiltració. Són imatges quotidianes de la tragèdia i del dolor de files d'humans com nosaltres que han de fugir de casa seva i buscar un incert lloc per viure i morir. Imatges repetides aquí i allà, a Lesbos, a Lampedusa, a Melilla, a Hongria, a Eslovènia. Imatges que obliguen a qüestionar els tòpics de la globalització i de les utopies cosmopolites.
Contra una presumpta visió líquida i aquosa del món contemporani, som interpel·lats per multituds d'estranys trucant a les portes dels estats, petits o grans. Interpel·lats, però confortats al si dels nostres baluards d'identitats estables, defensats amb constitucions (nacionals), lleis proteccionistes, exèrcits i policies. Els veiem com arriben al peu de les muralles. Fugen del caos, de la guerra, de la misèria, d'uns estats en fallida o en guerra o en descomposició. Busquen protecció, pau, seguretat, benestar. I esperen trobar-ho en els nostres estats de dret i del benestar.
Qui diu que els Estats nacionals estan en decadència? Amb quins arguments desqualifiquen el paper (encara) clau de l'estat en l'ordenació del caos monumental generat per la globalització del capitalisme financer? Contra l'anarquia del sistema global, només els estats nacionals democràtics poden aspirar (encara) a negociar parcel·les d'autonomia, de respecte i de benestar per als seus ciutadans.
Ai, però primer cal fer-los ciutadans! Perquè és l'estat qui continua donant certificats de ciutadania. És l'estat la font legitimadora de la identitat (nacional). I per tant, també el poder determinant de l'alteritat. Més enllà del monopoli de la violència, on es veu sovint desbordat per les trames dels poders multinacionals, l'estat pretén retenir avui una altra funció primordial: definir qui és qui, definir qui és l'altre. En bona part dels conflictes bèl·lics, polítics i econòmics del nostre món, la qüestió de les relacions entre violència i alteritat es fa cada dia més present i més aguda.
A l'Europa actual, la reemergència dels estats nacionals no para de manifestar-se en cada episodi de crisi. Ciutadans i institucions, bancs i empreses, llengües i cultures, tothom confia més (encara) en la protecció i seguretat del propi estat que no pas en instàncies llunyanes, europees o internacionals.
Des de Catalunya, la percepció de la força de l'estat nacional ha anat creixent en un doble sentit. D'una banda, per l'actuació compacta de l'Estat espanyol en contra del procés sobiranista. El poder d'estat –del cap d'estat al TC, del govern a l'oposició, de la gran banca als sindicats, dels mitjans de comunicació a la intel·lectualitat orgànica– no admet altra definició de ciutadania que l'espanyola, unitarista i excloent.
D'altra banda i en contrapartida, el catalanisme polític, la força pluripartidista que ha vertebrat la Catalunya postfranquista, ha evolucionat del pactisme a la vindicació de l'estat propi com a garantia de protecció de la identitat i de l'alteritat definides d'acord amb uns interessos nacionals propis. La majoria del nou Parlament, la declaració rupturista de dilluns i el discurs d'investidura del candidat Mas assumien solemnement el nou sentit d'estat que la nova política catalana ja no abandonarà.
