Omella, opositor a Rouco, però…
Els altres candidats que estaven en joc han estat descartats, simplement, pel fet de ser catalans
Que trist! En ple segle XXI encara ens hem d'informar a partir de confidencials escrits de forma anònima per por o temor de represàlies. No solament és el búnquer espanyol el tancat als vents dels nous temps. En els confidencials que he pogut llegir es palesa la profunda decepció de cristians amatents a l'Església vaticana pel nomenament del bisbe Omella. Un bisbe social en la línia del papa Francesc. Barcelona és un bisbat grandiós, un destí cobejat –suposo– pels càrrecs eclesiàstics, però tothom sap que és una diòcesi amb una aguda problemàtica social, on el camp a córrer vers els pobres hauria de fer camí paral·lel junt al que reclama el Parlament, i l'Espanya negra, la roja i la rosa que s'hi alia, no vol. Ajudar els necessitats.
J.J. Omella és nat i criat a Cretes, poble preciós del Matarranya a cavall de la Franja d'Aragó, País Valencià i Catalunya. És terra conjunta de la nostra pàtria cultural. Allí on el bon dia! és respost amb un bon dia! El mateix país, com deia Josep Pla. S'indica que ho tindrà fàcil per comprendre el moment històric de reivindicació nacional que viu Catalunya; l'educació a Saragossa no l'ajuda en la tolerància, un any missioner al Zaire sí, sovint el nacionalisme espanyol s'assembla al descarnat neocolonialisme europeu. Sigui com sigui el papa ha cedit a la pressió del govern espanyol, que no volia que el bisbe de Barcelona fos un català. L'han nomenat bisbe el papa Francesc i Rajoy, en un cas més d'aquella pràctica tricentenària d'espanyolitzar Catalunya amb el nomenament de bisbes no autòctons. L'elitista García Margallo –com el va definir el prepotent Montoro– ha dit que ha anat vint vegades al Vaticà. Què hi ha negociat? La intromissió política és d'escàndol. I s'acusa els catalans d'intromissió política perquè reclamen “volem bisbes catalans”!
Pels estudiosos de l'Església sabem que en ple franquisme, i encara vigent el concordat amb el dret de presentació, Pau VI, amb la col·laboració del nunci Dadaglio, va capgirar la conferència episcopal espanyola amb la designació de bisbes auxiliars, que escapaven al dret de presentació i tenien veu i vot plens a la conferència, i també amb algun bisbe residencial, arrencat després de negociacions obstinades i llargues.
El Papa Francesc, aquest jesuïta argentí que tant aire nou sembla que vol dur a l'Església, ha cedit; els altres candidats que estaven en joc no eren de cap manera independentistes militants, sinó, simplement, catalans. Han estat descartats, malgrat la seva idoneïtat, només pel fet de ser catalans.
Un altre punt calent que ha de resoldre el nou arquebisbe és el conflicte vers el patrimoni cultural salvat pel bisbat de Lleida fa més de 100 anys amb criteris de propietat capitalista. Reclamat pel bisbat de Barbastre, un bisbat creat de bell nou per l'Opus amb la complicitat del PSOE més trampós, la del fals Zapatero i la de la ministra model Fernández de la Vega, per també escapçar la llengua catalana dins la vida cultural religiosa d'una part del nord de la Franja. Aquí el bisbe Omella, malgrat les afirmacions de qui s'ha educat a Saragossa dient que el patrimoni ha d'anar a Barbastre, ho té més fàcil, que faci política vaticana.
Pot argumentar que una Església social en els temps d'avui no pot actuar emparant-se en unes lleis canòniques religioses. Salvant l'art els religiosos catalans de Lleida van donar una lliçó de sensibilitat i cultura als ignorants i violents dirigents polítics espanyols de la restauració borbònica. Carallots toscos que ignoraven l'abandó del patrimoni, que el bestiar campava per esglésies i capelles o que alguns capellans s'ho venien a canvi d'alifares poc canòniques.
