‘Mentrestant'

Una de les nove­tats de l'any pas­sat (juny 2014) de la Bibli­o­teca del Cata­la­nisme, que edita RBA amb La Magrana, per repren­dre una tra­dició dels anys vui­tanta és Men­tres­tant, medi­ta­ci­ons en temps de silenci, de Mau­rici Ser­ra­hima. Entre els papers de Josep Benet hi havia un text meca­no­gra­fiat inèdit de Mau­rici Ser­ra­hima. Josep Poca, que havia fet l'edició paci­ent dels die­ta­ris de Ser­ra­hima en els volums Del pas­sat quan era pre­sent, ha tin­gut, ara, cura de l'edició d'aquest text inèdit amb Jordi Amat, que n'ha escrit el pròleg amb el títol Sem­brar l'erm. Des de Bonas­tre, el 4 de juliol de 2014, Poca va tenir l'ama­bi­li­tat de fer-me'l arri­bar amb una dedi­catòria ama­ble, però el lli­bre va que­dar arren­gle­rat al cos­tat dels altres volums benemèrits de la col·lecció i no hi vaig dedi­car tota l'atenció que merei­xia. Ara, en canvi, l'he reprès i tinc la segu­re­tat que l'any que ha trans­cor­re­gut el fa encara més atrac­tiu, a la vista de l'evo­lució més recent del cata­la­nisme.

‘Men­tres­tant' és un bre­vi­ari, un com­pendi, un promp­tu­ari de doc­trina cata­la­nista. Escrit entre 1942 i 1944 sobta per l'actu­a­li­tat dels seus plan­te­ja­ments, per la moder­ni­tat, per l'audàcia anti­ci­pant, per la capa­ci­tat d'avançar-se als fets i la cap­tació i trans­missió de les cruïlles, de les alter­na­ti­ves, de les con­tra­dic­ci­ons, de les frus­tra­ci­ons que podien esde­ve­nir al cata­la­nisme quan es comencés a tren­car la llosa de silenci de la post­guerra més imme­di­ata, i quan el final de la II Guerra Mun­dial canviés la pers­pec­tiva de les coses a Europa. És veri­tat que hi ha, també, alguna ingenuïtat, molt pròpia de l'època, a l'hora d'atri­buir res­pon­sa­bi­li­tats direc­tes al Com­promís de Casp o al matri­moni dels Reis Catòlics i a la política de Fer­ran II en l'esde­ve­ni­dor de Cata­lu­nya, i alguna referència, avui insos­te­ni­ble, a les arrels ètni­ques del fet naci­o­nal i al risc polític, social i ideològic de la immi­gració.

El lli­bre és pri­mer un repàs històric del qual es desprèn que els cata­lans van per­dre, des del segle XVI, la con­dició de “poble cons­tituït”, més acos­tu­mats a rela­ci­o­nar-se a distància amb el poder, més cons­ci­ents dels drets que dels deu­res, massa indi­vi­du­a­lis­tes, anar­quit­zants sovint, i con­clou que a Cata­lu­nya li han man­cat polítics amb un pro­jecte de con­junt, amb una idea de país, amb la volun­tat de cons­truir un país nor­mal. Salva rei­te­ra­da­ment la figura d'Enric Prat de la Riba i els resul­tats impor­tants de la Man­co­mu­ni­tat, per la gran­desa de la idea mal­grat la peti­tesa de l'ins­tru­ment. Ser­ra­hima insis­teix, també, que els grans fra­cas­sos són del tot impu­ta­bles a Cata­lu­nya mateix, i que no ens cal anar a bus­car a fora el que, de ben segur, l'experiència històrica ens diu que tenim a casa. Rei­tera la idea que aquest és un país amb massa pre­si­dents “i això sem­pre és una difi­cul­tat per poder acon­se­guir un pre­si­dent de tots”. Plan­teja la urgència de liqui­dar “la causa del silenci que és la guerra civil i la per­sistència de l'ambi­ent de guerra civil”; recorda que l'Esta­tut de 1932 no pot ser la base, per insu­fi­ci­ent, d'un nou renai­xe­ment cata­la­nista, reclama aban­do­nar la pulsió liqui­da­ci­o­nista freqüent a Cata­lu­nya “com si el pas­sat no existís” i for­mula una estratègia de recons­trucció i ela­bora un pro­grama de mínims, basat en la llen­gua i la cul­tura, l'orga­nit­zació ter­ri­to­rial, l'admi­nis­tració, el dret civil, un finançament just, l'ordre públic i un règim de ciu­ta­da­nia cata­lana, les obres, els ser­veis públics, les polítiques soci­als. Aborda amb pro­fun­di­tat les difi­cul­tats de les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya, i con­clou que cal “reno­var la idea cons­ti­tu­ci­o­nal supe­rior. I aquesta idea supe­rior és la de la plu­ra­li­tat d'Espa­nya o si es vol de la plu­ri­na­ci­o­na­li­tat”. Admesa la idea, els arti­cles flui­ran amb natu­ra­li­tat perquè Espa­nya ja estarà cons­tituïda. El procés invers, com s'ha vist, està con­dem­nat al fracàs. I, final­ment, amb agu­desa i pers­picàcia, esta­bleix que la uni­tat impres­cin­di­ble dels cata­lans es basi en el fet que “només cer­quem una una­ni­mi­tat patriòtica, que quan cal­gui se sobre­posi a les ine­vi­ta­bles, a les necessàries divi­si­ons polítiques”. Tot un promp­tu­ari que no sé si els polítics d'avui tenen ni ganes ni temps de lle­gar.