Governar per als teus
Els chavistes governaven per als seus, no ho amagaven, amb això en tenien prou per guanyar eleccions
Hugo Chávez va accedir a la presidència de Veneçuela el 1999 amb un suport democràtic que depassava àmpliament la majoria absoluta, més del 70 % dels vots, i va mantenir-se en el poder fins a la seva mort, el 2013. L'elector es va oblidar de l'intent colpista del febrer del 1992 contra el govern de Carlos Andrés Pérez, un dirigent responsable de massa sang, així com la repressió contra la revolta popular de Caracas, el Caracazo, on l'exèrcit ocasionà una xifra de morts imprecisa, entre 500 i 5.000. Per desgràcia massa sovint han governat amb impunitat els poders atàvics, els descendents de criolls classistes. Alhora, el president Pérez tenia un feix de corrupció al seu darrere. En provar-se les acusacions, en seria condemnat. El programa de Chávez es basava en un nacionalisme basat en l'ideari de Simón Bolívar, progressista i social, ampliant els drets polítics, populars, ambientals i dels pobles indígenes. No va oblidar el moviment feminista en un país de tradició secular molt masclista. Feia unes proclames en què el missatge del cristianisme revolucionari se citava molt més que la paraula socialisme. Va fer una política veritable d'obres públiques, infraestructures, suport a l'habitatge social i atenció als sectors populars en les seves necessitats més prioritàries: educació i sanitat. També va fer un ús increïble dels mitjans per enfortir la seva gestió: televisió, premsa i ràdio. Ell sovint n'era el protagonista. Un líder carismàtic a tot Llatinoamèrica en ser una de les primeres veus que des dels vots i el triomf democràtic va impulsar una política populista d'esquerres, també d'escoltar els moviments indigenistes. Una política antiimperialista però sense trencar mai una estreta relació econòmica amb els EUA. Res hauria pogut fer sense l'explotació a ritme intens del petroli, de matèries primeres com el ferro i l'alumini. Veneçuela tenia, i té, una indústria mitjana que Chávez va ajudar a modernitzar i un sector agrícola molt divers per la gran diversitat climàtica. Els beneficis, però, anaren destinats a la major part de la població. La seva mort coincidia amb la minva vertiginosa del preu de petroli i una crisi que sacseja mig món, també Veneçuela.
El chavisme, amb el seu successor Nicolás Maduro al capdavant, tenia molts reptes. L'exconductor del metro de Caracas, abans d'entrar en la vida pública i casar-se amb una destacada dirigent política, no té la capacitat analítica i intel·lectual ni la formació de Chávez. Ara el preu del petroli ha baixat i l'economia del país trontolla. Manca de productes bàsics, ous, pollastre, etcètera. La inseguretat ha reculat a èpoques precedents, la major part del país no s'ha modernitzat com calia quan els diners entraven a raig.
Els chavistes governaven per als seus, no ho amagaven, amb això en tenien prou per guanyar eleccions. Aquí ha estat el seu gran error. Un país es governa per a tothom, propis i adversaris. Els vots es deixen, no es donen. Si les coses no van, els vots se'n van.
A L'estat és la tàctica del PP. Manar per als acòlits i propers i para de comptar. Un populisme de dreta barroera que fa de lema la mediocritat. Així Rajoy, Montoro, l'agressiu ministre Fernández. També en això som diferents els catalans. Els nostres polítics cerquen la societat a partir del diàleg, de propostes creïbles, de discussions d'idees. Fàcil és saber a qui votar: els partits que més por fan a Madrid, ergo els que defensen la llibertat de Catalunya, o sigui els qui no volen viure en una Espanya castradora de tota mena de llibertat i plena democràcia.
