Els alertadors de la corrupció, represaliats
Els alertadors, doncs, per vetllar pel bé comú, han estat castigats
Atès que gairebé tothom (i sobretot els que tenen algun poder) parla tant, es pot saber qui diu la veritat en aquest país? Millor encara: qui està en condicions de dir-la, tot i saber que està fragmentada en mil bocins i que cadascú busca justificacions per no dir-la?
Jo n'he conegut uns quants, entre molts, que han tractat d'aproximar-s'hi i que, per aquest motiu, han patit represàlies, des dels anys vuitanta (en ple idil·li Pujol-González), per part de les direccions polítiques i dels governs respectius. Penso, en l'àmbit del PSOE, en l'ecologista i antinuclear Pedro Costa Morata; en l'àmbit del PSC, en els casos de Pere Ayguadé, diputat i membre dirigent d'Unió de Pagesos, i de Josep Ball, senador que s'oposà al pantà de Rialb; en l'àmbit de CiU, amb Maria Rubies, diputada activa també en la defensa de les terres de Lleida i, pel que fa a alts funcionaris de la Generalitat, en el cas clamorós del delegat de Sanitat a Tarragona, el Dr. Alfred Bardají, destituït per haver alertat els seus superiors, el desembre de 1985, del risc sanitari i ecològic que podia suposar, en el projecte de minitransvasament de l'Ebre a Tarragona, la contaminació de les aigües per mercuri i la radioactivitat procedent d'Ascó, un informe que va ser secret durant un any. Un risc ecològic que es confirmà el 2001, amb l'alta mortaldat de peixos entre Flix i Ascó, fet que no privà, durant alguns dies, que els consumidors de Tarragona estiguessin exposats a concentracions de mercuri per damunt del legalment establert.
No menys greu va ser el cas de l'enginyer de camins, Joan Moll, director tècnic, justament, del projecte de minitransvasament, aprovat políticament per la llei de juliol de 1981 –poc després del 23-F– sobre la base del pacte parlamentari UCD-CiU (Leopoldo Calvo Sotelo i Jordi Pujol), segons el qual, producte dels acords posteriors al misteriós cop militar, el govern de l'Estat permetria a Catalunya unes competències en matèria de seguretat (Mossos), de mitjans de comunicació (TV3) i de gestió d'aigües (el referit minitransvasament de l'Ebre a Tarragona), fent realitat la política de “peix al cove”. Fent possible aquesta gran obra hidràulica a Catalunya, s'acontentava, sobretot, les indústries de Tarragona (dominades pel capital alemany, nord-americà i també espanyol, amb els quals calia estar bé), responsables finals de l'esgotament i la contaminació dels aqüífers locals, i alhora es distreia l'opinió pública dels abocaments massius a l'Ebre, al llarg de molts anys, que efectuava La Fàbrica de Flix (sobre els quals tenien responsabilitats directius empresarials, com el mateix Calvo Sotelo, l'exministre Josep Piqué, Javier de la Rosa o Antoni Zabalza), abocaments posats en evidència, el 1988, amb la denúncia, que no va tenir cap efecte, que presentà a la fiscalia de Tarragona el mateix enginyer Moll, que ja el 1985
exigí fer l'estudi d'impacte ambiental i va recórrer contra els estatuts i la concessió d'aigües del minitransvasament, motius pels quals fou separat de servei per alts càrrecs del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, és a dir, pels senyors Bigatà, Vilalta, Tosas i Vilaró. L'enginyer alertà que la planta potabilitzadora de l'Ampolla no disposava de filtres de carbó actiu per eliminar la presència de mercuri, que fins l'any 2004 no s'instal·laren, després de moltes demandes en aquest sentit, i com a conseqüència de la filtració a la premsa de l'estudi del CSIC i la UAB (l'anomenat informe Grimalt), provant els diversos tipus de contaminants que s'acumulaven al llit del riu, davant d'Ercros. Els alertadors, doncs, per vetllar pel bé comú, han estat castigats per una petita però selecta nòmina de governants, polítics, tècnics i financers, els noms dels quals van dominar, sobretot els anys vuitanta, l'escena pública i sobre els quals cauen actualment, i lògicament, totes les ombres de corrupció. Totes aquestes conspiracions, silencis i extorsions del poder han estat finalment ventilades en la tesi doctoral que Marta Pujadas (UPC-UAB) ha publicat sobre la planta química de Flix (1897-2013), dedicada justament al Dr. Bardají, mort el 2012, “que comprometé la seva carrera professional per complir amb el seu deure”.
I és que el noble desig d'independència política no pot servir per amagar més la reiterada submissió a la dependència econòmica i als tractes de favor que han permès la corrupció i les complicitats mútues entre el sector polític i el financer. Tot a costa de la salut de la gent i dels recursos bàsics, com l'aigua, l'aire, el sòl, l'energia i l'agricultura.
