Tres mesos imprescindibles

La bellesa de les mans enllaçades d'una cadena humana o els insults encreuats a Twitter; els somriures multiplicats a cada manifestació o la desil·lusió per una negociació encallada. Són, mal que ens pesi, dues cares de la mateixa moneda. I havent superat un trimestre complicat, paga la pena mirar-nos al mirall i mirar d'entendre què hem après. Hem descobert que la revolució dels somriures, com totes les revolucions, té clarobscurs. Som imperfectes com totes i cadascuna de les nacions del planeta.

Hem tingut l'oportunitat d'entendre que ho hem de fer millor, que hem d'afinar més i que hem de tenir cura de la il·lusió perquè és el més fràgil de la condició humana. Més, encara, si és col·lectiva. Però el doll de determinació hi és i té un objectiu clar: guanyar el futur. Som un moviment d'emancipació nacional que ha defugit els dogmes i les etiquetes, i ha convertit la transversalitat política i ideològica en un fet distintiu. És una sort formar-ne part i és una sort viure ara i aquí aquesta oportunitat històrica, ser-ne protagonistes. Hem estat testimonis del somriure satisfet dels unionistes d'aquí i dels seus coreligionaris espanyols. Un somriure que ara s'ha torçat però que no hauríem d'haver permès. Si ho mirem amb perspectiva, assumirem que no teníem cap excusa per defallir: ni els líders d'aquest procés, ni cap de les organitzacions polítiques i cíviques que hi participen han fallat mai en els moments crucials. Toca aprendre la lliçó per no regalar discussions fratricides ni insults amplificats. En tenim prou a tenir memòria i, això sí, a no repetir els errors mentre hi tornem, tossuts, amb els encerts que ens han fet arribar fins aquí.

En paraules de l'escriptor belga Maurice Maeterlinck, cada vegada que cometem un error descobrim una veritat que desconeixíem. Hem descobert que, si els deixem, campen els monstres de la discòrdia, del purisme i de la tribu. Fem-los fora i centrem-nos en allò que ens és essencial i imprescindible. Aturar-nos hauria resultat incomprensible per als nostres avis i imperdonable per als nostres néts. I per sobre de tot, sobretot, tinguem clar que aquí no sobra ningú. La nació que construïm, la nació que ens ha d'enorgullir, és aquella en la qual no es reparteixen carnets d'autenticitat ni de purisme; és aquella que no vol una societat que pensi igual sinó una societat que pensi.

Ens hem mirat al mirall i hem descobert les nostres imperfeccions. Una lliçó necessària abans de reprendre el tram final d'aquest somni que fem realitat. Així que, ja ho sabeu, obriu el somriure i rellegiu Espriu: “...i nosaltres acollim somrients el coratge / dels qui confien que hi haurà demà.”