Mossegada a les costes
L'arranjament que s'està portant a terme de la carretera C-31 al pas pel parc del Garraf és una agressió que no respon a l'esperit del pla especial del Garraf pel que fa a la protecció, el respecte i la conservació del medi físic
De petit, en veure les persones adultes, solia pensar: “Quina gent més assenyada, seriosa i responsable.” Ja grandet, m'adono que aquelles virtuts que creia pròpies de l'ésser humà em costen de trobar-les-hi. Virtuts que són necessàries a l'hora de portar a terme una activitat, i obtenir un resultat final digne; un producte final correcte, si més no. No és gens estrany que al producte final aconseguit per la nostra societat, en moltes disciplines, abundi en mediocritat.
Si parem atenció al nostre entorn en el decurs d'una passejada per la ciutat, veurem espais públics, elements urbans o edificis. Aturem-nos, però en un parc, per exemple. En fer una mirada crítica, primerament podríem qüestionar si la decisió política d'actuar a l'espai observat ha estat oportuna o no. Perquè probablement allà on ara s'ha fet un parc ja hi havia una zona on, en el seu estat original i per les seves prestacions naturals, no calia fer res més que uns caminets i col·locar-hi uns quants bancs i papereres: despesa innecessària. A continuació valoraríem el disseny del parc. És ben cert que el disseny ens empeny a la recerca, a l'evolució i a la modernitat. I Catalunya és un model reconegut internacionalment per la qualitat de les actuacions que es porten a terme a l'espai públic. Però no és or tot el que lluu: sovint es pensa més en el rèdit, en el premi, en la notorietat que en la raó que fa néixer un projecte. I quan la insolència atrapa l'autor i incontrolat es deixa portar per la vanitat i per la mania d'inventar línies i volums en lloc d'esplaiar-se en la simplicitat, el projecte , acaba ocupant l'espai de manera irreverent. La veritable vàlua del polític, del gestor o del projectista es fa palesa a l'hora de controlar els interessos personals, les emocions, el gest al llapis... Si no ho aconsegueix: despeses excessives en llocs inadequats o austeritat on calia gastar; marbres per terratzo, acer per ferro o a l'inrevés; elements amb gruixos tan prims que fan dubtar de la seva estabilitat... No es pot substituir la racionalitat, la sostenibilitat o la funcionalitat en cap actuació pensant en el benefici polític, econòmic o prestigi personal.
El parc del Garraf, per la seva peculiar geografia, fauna i flora té caràcter d'Espai Natural Protegit. El parc està sotmès al “pla especial de protecció del medi físic i del paisatge de l'espai natural del Garraf”. Segons la memòria del pla, “l'objectiu bàsic [...] que operarà com a norma interpretativa general és l'establiment d'un règim de protecció i conservació del medi físic, el paisatge, els sistemes naturals i la diversitat biològica de l'espai natural del Garraf, compatible amb l'aprofitament sostenible dels seus recursos i l'activitat dels seus habitants, així com l'ordenació de l'ús públic i el foment del coneixement i el respecte al medi, amb una atenció preferent a l'educació ambiental”.
Actualment s'està portant a terme l'arranjament de la carretera C-31, al pas pel parc del Garraf (la famosa carretera de les costes del Garraf), consistent en la reparació del ferm, l'adequació de les zones d'aparcament i la construcció d'una barrera de protecció. Aquesta barrera, coneguda com a New Jersey (igual a aquelles mitjanes que posen a les autovies), és de formigó i d'1 metre d'alçària, i substitueix l'antiga protecció metàl·lica (anomenada viona) suposadament amb dos propòsits: d'una banda, eliminar els perfils de subjecció d'aquesta última, que tant mal poden fer als motoristes, i de l'altra, evitar possibles caigudes al buit, tot en cas d'accident. Doncs bé, és tal l'agressió a la natura que provoca aquesta barrera de formigó que el paisatge ha sofert una banalització considerable en aquesta zona en perdre l'originalitat que el caracteritzava. Cal suposar que s'ha portat a terme un estudi d'impacte i integració paisatgística. Però, amb quin criteri? Perquè és evident que l'actuació portada a terme no respon a l'esperit del pla especial del Garraf pel que fa a la protecció, respecte i conservació del medi físic. Si la senyalització viària no era suficient o respectada, n'hi havia prou d'adequar-la o fer-la complir. I si, al capdavall, era necessària una intervenció, calia agredir el paisatge com s'ha fet? No. Aquest és un exemple de “producte final” que posa en relleu la mediocritat i manca de maduresa que esmentàvem a l'inici. Una dolorosa mossegada al parc del Garraf; una barrera de formigó que ens amaga les seves costes. Un producte final mediocre i irreverent.
