Pas a la banda

Suposo que tots en algun moment de les nostres vides hem exclamat, davant d'un fet inquietant que ens disgusta, allò de “tant de bo no ho haguéssim hagut de fer mai”. Ho empro avui amb motiu d'un conjunt de llibres recentment apareguts de determinats responsables polítics, econòmics o del món dels mitjans, que certament m'han incomodat prou. Tenen en comú que estan escrits per gent que ha tingut en un passat poc eixerit un cert protagonisme, amb actuacions que intenten justificar ara per no ser engolits per l'oblit. Un passat que, segons entenen ells, és millor que un present que consideren desastrós. Pretenen així justificar una actuació errònia pròpia, sobre la base de construir un contrafactual present distorsionat pels desencerts avui atribuïts als altres.

Per l'edat dels autors, podríem dir que s'hi pot observar un cert fracàs de la gerontocràcia. Certament és la mentalitat i no l'edat el que fa una persona vella, però les vivències se solen associar al pas del temps. I resulta ja inequívoc que l'herència deixada a les joves generacions actuals i a les futures pels que ja tenim una certa edat, és molt pobra. Ho destaca aquesta setmana el The Economist en el seu informe especial: tota una generació a punt de perdre's. En aquest context sorgeix la incomoditat de què parlava a l'inici quan em pregunto quin dret tenen (tenim) les generacions que han estat properes a l'elaboració de la política econòmica, i que prou malament ho han fet, per adoctrinar sobre allò que ara suposadament convé als nostres joves. Són molts dels qui parlen artífexs d'una economia que pràcticament ha malmès el benestar de bona part d'una generació, i d'una política tacada de corrupció i sectarisme, que ha predicat sovint allò que no practicava, allunyant molts ciutadans de la cosa pública; i malgrat això, continuen creient-se legitimats a pontificar des de diferents tribunes sobre com ha de ser la política i l'economia del futur. Incloc aquí una sèrie de comentaristes que volen fer virtut (recomanacions) de les seves necessitats (de justificació dels seus fracassos); polítics que s'han volgut aferrar a la poltrona fins que el vendaval del descontentament de la ciutadania, pel vot democràtic de les urnes, se'ls ha emportats, i alguns propietaris de mitjans de comunicació obstinats a mantenir rodant el tornet del hàmster per tal de fer-se el seu propi enllumenat retributiu. I per descomptat hi incloc també alts responsables de la crisi econòmica, els quals, en tost d'estar callats –no sabem encara nosaltres, com els nipons, demanar perdó–, escriuen ara per defensar-se amb un gran atac contra tothom.

No puc deixar de llegir o escoltar determinats personatges que conec, i dels quals tinc registre i coneixement directe, sense acompanyar la lletra que escriuen amb la visió de la seva cara. D'aquí que valori la pusil·lanimitat, la poca vergonya o la debilitat de la seva paraula contundent en vista del que sé d'ells i de la seva actuació. Són actors de la vella política, de l'antiga manera de fer: llistes tancades, dirigisme partidari, connivència amb despatxos professionals i amics de pupitre. Formen part també de la vella política aquells qui creuen –i ho expliquen sense rubor– que a les seus de les grans patronals s'ha de reorientar allò que les urnes han “esguerrat”; que bravegen de pressionar la política des del món del diner, dels bufets jurídics, dels grups d'interès a la manera il·lustrada (i despòtica). Ho fan contra el que anomenen “populisme”, cosa que separen de l'expressió democràtica, l'associen a qüestions formals o en tergiversen el contingut tot criticant les aparences. I passa que quan ja no tenen arguments, es fiquen amb els pentinats o amb les rastes. Si la confrontació de velles i noves idees la fessin nous representants fins i tot sense cues i samarretes, amb colls blancs, quines posicions els quedarien llavors a aquells retrògrads del poder?

A molts ‘performers' de la realitat política, la hipocresia els ha perdut i l'afany de protagonisme els retrata. Volien participació? Doncs, dues tasses. Volien reconduir aquesta participació per així legitimar de nou els seus interessos? Doncs, no: res que faci olor de casta. I això, fins i tot, empès des d'actituds amb risc d'equivocar-se, ja que els joves tenen dret a fer ho tots solets. Ja és hora que tota una generació comenci a deixar pas i abandoni poltrones. Que fins i tot la prudència dels més sensats, mantenint-se, no els faci traïdors. Per respecte a la realitat viscuda, com a mínim ara ens toca ser comprensius envers moltes de les posicions polítiques de les noves generacions i romandre callats. Com va fer el rei Jaume I amb els seus, no aniria gens malament que algú els ho digués: “Vergonya, cavallers, vergonya!”