Rivette i la incertesa

Jacques Rivette va morir fa poc i em va revenir una pel·lícula seva de “fantasmes”, Histoire de Marie et Julien, que va ser projectada a Sant Sebastià l'any 2003 amb una recepció nefasta. Vaig sentir una barreja de perplexitat i tristesa. No només perquè va xiular-se un film que assumeix la seva fragilitat, com ho fa tot el cinema de Rivette, movent-se incertament entre la realitat i la ficció, la vigília i el somni, el passat i el present, els vius i els morts. Sobretot va ser perquè no va mostrar-se respecte vers un cineasta lliure que va desenvolupar un llenguatge propi en films plens d'amor, de conspiracions, de secrets i, carai, de bellesa. Aquell dia de setembre a Sant Sebastià hi havia Emmanuelle Béart, de la qual diuen que va sortir plorant de la roda de premsa. L'actriu també havia treballat anys enrere amb Rivette a La belle noiseuse, una obra mestra si no fos que, com hi és inscrit en el cor mateix del film i repeteix sovint un crític amic meu, en el fons no hi ha cap més obra mestra que la desconeguda. De fet, La belle noiseuse és una adaptació contemporània de L'obra mestra desconeguda, una novel·la de Balzac en què un pintor acaba enterrant el retrat d'una dona sota un mur de pintura fet amb les seves pinzellades obsessives. Al film, Béart encarna la model d'un pintor (Michael Piccoli) i, a través d'aquesta relació, s'intueix que Rivette posa en escena les tensions, les complicitats, les resistències entre un director i els seus actors. He trobat unes declaracions de l'actriu amb motiu de la mort del cineasta: recorda el rodatge de La belle noiseuse com una alternança de moments de joia intensa amb altres d'inquietud perquè Rivette sentia que “no ho trobava”. Béart a vegades li demanava si la cosa funcionava i ell responia: “No ho sé pas, no ho sé pas.” Així me l'imaginava: com un home inspirat al qual, de sobte, li arribava la incertesa. Res aliè al procés de creació.