Geometria variable

La política espanyola s'enfronta a un repte inèdit: que el cap de llista del segon partit en nombre d'escons al Congrés dels Diputats formi govern. Aquesta és la proposta del rei d'Espanya després de la segona tanda de consultes amb els líders dels diferents grups i el repte que ha assumit el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, que aspira a sumar els suports necessaris per tirar endavant “un executiu reformista i de progrés”. Sánchez sap que molt poca gent aposta a favor seu. Potser per això el primer que ha fet és demanar més temps, un període de tres a quatre setmanes, per mirar de fer possible l'acord. Immediatament després el secretari general del PSOE ha implorat tothom a aparcar els vets.

Cal ser molt optimista per pensar que hi ha un pacte possible que incorpori Ciutadans i Podemos quan tots dos s'han autoexclòs d'aquesta arquitectura. Però els líders de les dues formacions reformistes no són els únics que han marcat línies vermelles. Unes reticències iguals o superiors a les que públicament ha fet Albert Rivera a un pacte amb Podemos les va haver d'escoltar Pedro Sánchez dels seus companys de partit dins del comitè federal socialista. I per si encara feia falta més, algú es va encarregar que tots tinguéssim l'oportunitat d'escoltar-ho filtrant les gravacions de les discussions que van mantenir els barons socialistes i els retrets que es van fer els uns als altres.

Mai uns resultats tan dolents havien situat ningú en una posició tan determinant per a la governabilitat. El mateix Mariano Rajoy s'ha encarregat de deixar molt clar que no hi ha cap majoria parlamentària estable que no depengui del suport del grup socialista. En aquest context cada pas que ha fet Pedro Sánchez l'ha acorralat una mica més. Ara haurà de demostrar que la seva disposició a liderar un pacte de progrés està fonamentada en la voluntat de diàleg i que no és només l'intent de deixar en evidència que no és possible o que s'ha de fonamentar en excessives renúncies, per justificar després altres acords. És ben cert que hi ha diversos líders territorials i històrics que s'han fet sentir advertint dels perills d'acostar-se a la formació de Pablo Iglesias, però també n'hi ha hagut que s'hi han mostrat favorables. Els socialistes de Catalunya, les Illes, el País Valencià i Múrcia, però també els de Cantàbria, Euskadi i Navarra, o els de Madrid i Castella i Lleó. Si pinta en un mapa el que això significa veurà que no estem parlant només d'un nombre de delegats o d'un altre, de més o menys federacions o de quants governs representen. És l'altra Espanya.

La diversitat de les veus que es van escoltar a porta tancada al comitè federal del PSOE no són gaire diferents de les que pretenia articular públicament Podemos, en forma de grups parlamentaris propis d'En Comú, Compromís o Mareas. Per agafar el referent més proper, segur que hi ha més coincidències en el model federal de l'Estat entre més diputats del PSC i d'En Comú que entre els socialistes catalans i la resta del seu grup parlamentari al Congrés. Aquesta és una realitat que la disciplina de vot pot mirar de dissimular, però que té unes conseqüències que de manera persistent s'encarreguen d'evidenciar els electors.

El PSOE està en el seu legítim dret de defensar el seu espai polític de l'ofensiva de Podemos per ocupar-lo, tal com va denunciar dissabte passat que estava passant el president d'Astúries, Javier Fernández. Però en aquesta posició reactiva pot cometre l'error de ser refractari a tot el que vingui de la formació d'Iglesias, sense valorar quins són els espais possibles per a l'acord. Hi ha un consens sobre la necessitat d'incorporar a l'agenda d'aquesta legislatura la qüestió territorial de l'Estat. Per uns és el moment de fer pinya i fer front a l'amenaça secessionista. Pels altres cal presentar una proposta que permeti l'expressió de voluntat de pertinença dels ciutadans. Però en tots els casos estarà dins de l'agenda, potser fins i tot en el marc de la reforma constitucional.

Cal suficient perspectiva per veure quins escenaris es plantejaran a curt, a mitjà i a llarg termini, i entendre que en cada cas hi ha majories possibles. La urgència d'investir un president i formar un govern obligarà a fer molts esforços per articular una majoria parlamentaria suficient i estable, però per portar a terme l'agenda reformista que cal abordar en aquesta legislatura hi haurà més d'una majoria possible.