El problema és conjuntural i estructural

Quan el temps polític es fa coincidir amb l'econòmic, sempre és una tragèdia. És cert que el gros dels votants volem ser enganyats i ens deixem seduir per aquells que prometen una realitat seductora, encara que no sigui realista. Ja en la precampanya i en la campanya del PP, el discurs va girar entorn d'un sol objectiu: que ja no estàvem en recessió i que ja era possible rebaixar impostos. De fet, es va fer servir com a esquer per pescar vots. L'altra banda ideològica també s'aferra al mantra de “l'austericidi” per prometre més despesa. I la realitat espanyola és molt tossuda i tot i que en el 2015 el PIB ha crescut un 3,5%, hem gastat el 4,8% més del que s'ha recaptat; i com que Brussel·les ens vigila, comença a dir-nos que el deute públic espanyol a mitjan i llarg termini és insostenible. Així doncs, el futur és més fosc que clar. I per dir-ho en paraules del professor Santiago Niño Becerra, l'Estat espanyol és insostenible.

El problema greu espanyol és estructural, i no conjuntural. I el mateix comissari d'Economia Pierre Moscovici ens ho ha dit: “L'alt nivell d'endeutament públic representa una font de vulnerabilitat de l'economia espanyola a mitjan i llarg termini.”

El fet que els tipus d'interès estiguin extremadament baixos i que el BCE continuï la política expansiva, mitiga els problemes a curt termini, però també ens distreu per emprendre les reformes necessàries a partir d'ara. Hauríem d'aprofitar aquestes ajudes conjunturals per fer menys costoses les reformes. Però el temps és curt, hem de tenir clar que a mitjan termini els tipus d'interès s'apujaran i la política expansiva del BCE s'acabarà, i que el preu del petroli és molt volàtil. I tot el que no fem ara, suposarà molt més esforç social després. Deixo a banda, per irreals, aquelles polítiques que demanen deixar de pagar el deute i, per tant, considero que es pagarà, amb els interessos.

Montoro, amb una excusa de mal pagador, contesta a la UE que amb el creixement econòmic n'hi haurà prou per aturar l'excés de dèficit, i la UE no s'ho creu. Jo tampoc m'ho crec: si creixent el PIB 3,2% com ha estat el 2015, s'espera un dèficit del 4,8%, en el 2016, amb previsions d'un PIB del 2,8% encara serà més difícil cobrir despeses. Una costant dels pressupostos és que l'apartat dels ingressos sempre resulta menor, i en el de les despeses sempre acaba sent superior. No ho oblidem.

No és estrany, doncs, que la UE estigui nerviosa i que les intervencions del comissari Moscovici cada vegada siguin més explícites, especialment en aquest moments que Espanya no té govern. Nosaltres també n'hauríem d'estar.

Quan s'hagi format govern, sigui quan sigui i qui sigui, en la primera visita que el nou president faci a Brussel·les li presentaran els comptes i les exigències perquè el relaxament en el finançament del BCE també ha comportat un relaxament en les polítiques de control dels comptes públics. És cert que Itàlia, ara per ara, aprofitant que els mercats estan neutralitzats pel BCE, comença a fer una reforma bancària ajornada de fa anys, que era inexcusable i que ens ha estalviat a tots les típiques turbulències de la prima de risc, però de vegades hi ha calmes que auguren una gran tempesta.

I amb tot aquest horitzó, les negociacions per formar govern a l'Estat espanyol obvien la realitat estructural per moure's només en “polítiques de xoc”, que desgraciadament són tan atractives de vendre públicament com difícils de pagar.