El secret

Hi ha una dita popular que diu: “Secret d'u, secret segur; secret de dos, secret dubtós; secret de tres, secret no és.” Semblaria, però, que desmentissin aquesta dita la quarantena de metges que van estar visitant el pilot Andreas Lubitz entre el 2009 i el 2014, i que, bo i ser conscients del seu (mal) estat mental, van continuar permetent que se li anés renovant la llicència per volar perquè ni un d'ells no va informar de la depressió que tenia, escudant-se en el requisit del secret professional i de la confidencialitat mèdica. Ho semblaria, és clar, si no fos que és ben lícit sospitar que el que hi ha al darrere –quaranta metges, tu!– no és pas l'extraordinària professionalitat d'un col·lectiu a l'hora de saber guardar un secret, sinó la deixadesa comuna d'anar per feina, signar i enviar el malalt potencial a l'especialista i al fàrmac de torn, confiant que entre tots dos hi arreglaran alguna cosa. I potser hi hagi també la desídia d'estar fent una feina molt més propera al tedi de la rutina que no pas al que abans algú en deia l'art de curar. I potser encara hi hagi la voluntat no pas sempre manifestada, però ben explícita en aquest i en molts altres oficis, de voler protegir els col·legues precedents que han signat un diagnòstic potser equivocat. Sí, no deu ser tant que sabessin guardar un secret, sinó que en aquest món de bojos tots plegats ens hem acabat tornant una mica massa bojos. Però no ho diguin gaire fort, si us plau, que és ben sabut que un secret quan és de tres –o de més– secret no és.