Montoro

Cristóbal Montoro és el meu ídol. Amb la seva veueta aguda i trencadissa, ens informa sense immutar-se de notícies espaterrants. El primer principi de tot polític de la vella escola és, si comet alguna ensulsiada, assenyalar un altre com a culpable, però s'ha de fer vestint les formes. Montoro –quant que vals, tio!– hi va directe: no hem acomplert el dèficit per culpa de Catalunya (va afegir València però se li van oblidar les Illes). El dèficit que havia de complir Catalunya i València el marca ell, no la realitat ni el càlcul, ni la comptabilitat. Ja ho deia la sentència del TC sobre l'Estatut: com que sou jurídicament inferiors, no us pertoca decidir quant pagueu ni a què ho destina l'Estat, jurídicament superior. Doncs, vaja, que som culpables des d'Adam i Eva. Treballem i guanyem perquè som gasius, i ens agrada la pela: una tara.

Però és que a més va diferenciar entre “el Estado” i “Catalunya”, un lapsus linguae. Els freudians ja saben que aquests errors són perquè l'emissor de l'errada íntimament hi creu. És a dir que Montoro és independentista, encara que ell no se n'hagi adonat.

El missatge del genial Montoro és que hem de treballar més, produir més i donar-li-ho a ell, que ha fet un estrepitós ridícul a Europa, i ha d'acabar la xarxa de l'AVE. I diu que ens ho gastem en urnes. I ho diu ara, amb una Espanya bullint d'inanició i condemnats a les urnes.

El president del Principat, Puigdemont, li ha dit “mentider”, i més enllà, el del País Valencià, Ximo Puig, ha dit que Montoro “intenta eludir la seva responsabilitat”, i, va afegir, “el dèficit dels valencians es deu als pufos del PP valencià”.

La intel·ligència de Montoro, que era d'Aznar i ara és de Rajoy –un fet que hauria de remarcar en el seu currículum–, és pròpia d'un robot sofisticat –d'aquells de cuina, vull dir– i la seva capacitat de seduir l'audiència és la mateixa que la dels escarabats de cuina.

Jo li aixecaria una estàtua. I avisaria els coloms.