És el capitalisme, estúpid

Que quedi clar que el que he fet ha estat adaptar, un cop més i com han fet ja altres anteriorment, aquella frase utilitzada, com a arma llancívola de l'equip demòcrata, a la campanya electoral de 1992 als Estats Units, entre Clinton (l'home de la Hillary) i Bush (el pare del següent invasor) i que va guanyar de sorpresa el primer, el de la fel·lació: “The economy, stupid”. Per a la videohistòria ha quedat aquesta troballa de la semiòtica moderna.

Vagi per davant, doncs, que res més lluny de la meva intenció insultar ningú i menys els lectors d'aquestes quatre línies; igualment, abans d'entrar en matèria, manifesto que, malgrat no estar d'acord amb alguna de les sentències (en general) que pugui dictar la justícia (en general), les acato sempre (ves quin remei); que condemno la violència vingui d'on vingui (i després, ja baixarem al detall); que la llibertat d'expressió és un dels pilars de la democràcia; que la transició va ser modèlica (o no tant); que les informacions són sagrades i les opinions, lliures; que els emprenedors i els autònoms són el futur de l'economia; que el que li cal a Europa és més Europa; que els polítics corruptes són una minoria; que, si convé, també sóc capaç de “negar la major” (mai no l'he entesa, aquesta); que el diàleg al voltant d'una taula hauria de ser imprescindible per resoldre els problemes que ens amenacen; que s'han d'implementar polítiques socials que apoderin la ciutadania i la facin protagonista de la gestió col·lectiva; que de la crisi n'hem d'extreure oportunitats; que dos no es barallen si un no ho vol, etc.

Un cop llistats tots els tòpics imprescindibles per no ser acusat de res punible i, previngut que és un (l'edat també ajuda), que no hagi de lamentar res (ni jo ni la meva família), ja estic en disposició de continuar escrivint prou protegit (crec).

Estic saturat de totes les anàlisis que han generat (i generaran) els anomenats papers de Panamà i observo que la immensa majoria dels que exerceixen el seu dret a opinar es queden a l'anècdota (“The show must go on”): que els titulars d'aquelles empreses instrumentals ho han fet per estalviar-se impostos (la mal dita optimització fiscal); que si ho han fet és per no pagar-ne cap i enlloc; que si, malgrat ser del tot legal, no pot considerar-se ètic (i aquí s'obre un debat sobre la moral, mai estimulant); que sí que és un frau als compatriotes respectius (com si els diners tinguessin pàtria); que el que passa és que les últimes tecnologies faciliten als poderosos d'amagar-se darrere d'excels gegants; que els paradisos fiscals no haurien d'existir, són els responsables d'aquestes males pràctiques... Prou!

És el capitalisme, amics!