Sánchez, el covard

De segur que la pos­si­bi­li­tat de ser pre­si­dent del govern espa­nyol deu crear un cert ver­ti­gen. I més per a un polític, Pedro Sánchez, que ha con­ju­gat la capa­ci­tat de tre­ball amb la sort: va ser regi­dor a l'Ajun­ta­ment de Madrid per dues renúncies i dipu­tat, dues vega­des, per les renúncies de Pedro Sol­bes i Cris­tina Nar­bona. En els tres casos se n'havia que­dat fora. Ara tenia, però, una gran opor­tu­ni­tat. Una opor­tu­ni­tat que, per molt que s'escar­rassi a negar-ho, sumava. Per ser pre­si­dent del govern havia de ser valent i accep­tar que la situ­ació a Cata­lu­nya ha de tenir una sor­tida política, un referèndum a l'esco­cesa. Amb aquesta decisió hau­ria sumat els vots de Pode­mos i les seves con­fluències i, és de pre­veure, dels grups cata­lans i bas­cos. I d'Izqui­erda Unida. Sánchez hau­ria estat pre­si­dent espa­nyol, a molt tar­dar en la segona votació. Altra cosa seria gover­nar, és cert, ja que PSOE i Pode­mos no suma­rien majo­ria abso­luta.

Però Sánchez va pre­fe­rir sig­nar un acord pel canvi amb els neo­po­pu­lars de Ciu­ta­dans per, entre d'altres raons, acon­ten­tar deter­mi­nats barons del seu par­tit, aquells que podrien ben bé ser els des­cen­dents dels d'“antes roja que rota” o aquells que, tot i estar mar­cats per la X dels GAL i pels papers de Panamà seguei­xen mar­cant les direc­trius. Sánchez culpa Igle­sias del fracàs en no haver con­sen­tit un pre­si­dent del govern soci­a­lista quan des del pri­mer dia sabia que un govern on hi hagués Ciu­ta­dans i Pode­mos era només una il·lusió. O pit­jor, una estratègia en aquesta llarguíssima pre­cam­pa­nya elec­to­ral cap al 26-J. Ara, a més, a la més que fac­ti­ble ree­dició de les con­fluències de Pode­mos –a veure si són capaços d'acon­se­guir allò dels grups pro­pis a Madrid o almenys que evi­tin enga­nyar els seus elec­tors– s'hi afe­geix la pos­si­bi­li­tat de sumar al car­tell elec­to­ral Izqui­erda Unida. Si ho fan mínima­ment bé el sor­passo per l'esquerra pot ser una rea­li­tat. I lla­vors què, Sánchez? Bé, sem­pre que­darà haver ser­vit fidel­ment la pàtria.