A peu per la mort

Què és la mort, si no una expressió més, la darrera, de la vida? Tan fàcil és dir-ho com difícil acceptar-ho. Ai! Només la mort cuita a foc lent, després d'anys i anys de vida, pot acceptar-se resignadament o amable. Fins i tot amb la punta d'ironia necessària. Així ho fa Josep Maria Espinàs. L'alegria que permet Espinàs és que pots acompanyar-lo, en experiències, apropaments i distanciaments, al llarg de la seva vida sense haver-la viscuda amb ell. Només llegint-lo. Sense falsos tels ni retòrica bufada. Espinàs és com és. En estat pur, apartant adjectius, ha recorregut paisatges, persones i situacions, i n'ha alçat acta. Una acta sòbria, anglesa, o potser francesa, redactada amb precisió notarial, però sense cal·ligrafia administrativa. Ara el vell escriptor toca els noranta i enterra amics. Les situacions no li lliguen i es veu obligat, per vocació, a interpretar-les: “L'últim funeral al qual he assistit servia de comiat a un amic amb qui havia tingut una relació afectuosa, completada per l'humor. Ell i jo compartíem una visió entusiasta però també irònica de la vida. I en la cerimònia funeral vaig tenir la sensació que alguna cosa no funcionava. Com si no fos el seu funeral, sinó un espot mal dissenyat per anunciar la mort en general.” Això passa en tots els funerals actuals. No ens en sortim. Però, com que Espinàs sí que se'n surt acostant-se a la vida, ara volta la mort, que comença a saludar-lo, a La vella capitana. De lectura obligada per al lector que no se senti immortal.