El doctor Wiseman

Fa una setmana que tinc el goig de formar part d'un claustre de professors que ha incorporat com a doctor honoris causa l'admirat cineasta de Boston Frederick Wiseman a proposta del Departament de Comunicació de la UPF. M'hauria complagut tant poder ser present a la solemne cerimònia d'investidura que tingué lloc a la UPF el dimarts 3 d'aquest mes de maig. M'hauria agradat també poder assistir a les sessions de retrospectiva que amb gran encert la Filmoteca de Catalunya ha dedicat a la projecció de la seva extensa obra crítica sobre les grans institucions nord-americanes.

Vaig conèixer Fred Wiseman el 1998 essent degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual de la UPF. Acabàvem de llicenciar la primera promoció d'estudiants i des del deganat vam impulsar la creació d'un màster professional per oferir als nous llicenciats. Així, sota la direcció de Jordi Balló, la UPF posà en marxa el Màster de Documental de Creació, que avui presenta un palmarès d'obres i de joves creadors en el camp del documental simplement únic. Wiseman fou el documentalista invitat a la inauguració del màster. També acudí a l'aula, que anomenàvem Néstor Almendros, on els personatges del món del cinema i de l'audiovisual eren invitats a compartir davant els estudiants les seves experiències.

El llavors ja mundialment reconegut documentalista era un desconegut a Barcelona. Han passat divuit anys. I ara Wiseman no sols és un dels grans referents del documentalisme a les escoles i entre els professionals i crítics. Ha esdevingut també un mestre amb escola pròpia entre molts dels joves creadors catalans del cinema documental i, arribaria a creure, del reporterisme més compromès. Aquests dies la publicació d'articles i cròniques sobre la figura i la trajectòria del nou doctor dóna fe d'aquest reconeixement per part de la intel·lectualitat catalana. La mostra més justa entre totes les intervencions és sens dubte l'Elogi de Frederick Wiseman pronunciat per Mercè Ibarz en l'acte d'investidura, ara disponible a la xarxa.

No faré referència a la seva trajectòria de 50 anys ni a la riquesa dels seus 44 títols. M'interessa destacar d'ell un parell de singularitats que el fan un clàssic del cinema contemporani: confegeix com ningú un gran mural sobre les profunditats, sovint invisibles, de les institucions occidentals; i ho fa amb una ètica i una poètica pròpies al servei de les seves propostes fílmiques d'aproximació a la realitat.

Wiseman s'interessà en una primera etapa per les grans institucions socials de la societat nord-americana (psiquiàtrics, hospitals, policia, ensenyança, exèrcit, etc.). Més tard se centraria en les institucions culturals. La seva opera prima, Titicut Follies (1967), una de les seves obres mestres, prohibida durant vint anys als EUA, proclama la seva voluntat de conduir una indagació personal i irreductible sobre allò que Goffman identificava com les “institucions totals” i que Foucault atribuïa a les estructures disciplinàries de la modernitat. Però Wiseman no és un filòsof, ni un sociòleg, ni un antropòleg, ni un historiador, ni un periodista d'investigació. De tots aprèn, però ell investiga el món com a cineasta i com a narrador, proposa d'explorar les realitats múltiples a través de l'ull de la càmera i dels dispositius propis del cinema.

La seva tècnica o, si voleu, la seva epistemologia exploratòria, és simple i refinada alhora. Si hem reconegut Fred Wiseman com a doctor és sobretot per haver fet de la recerca el seu objectiu primordial. El seu lema ho expressa perfectament: the shooting is the research (el rodatge és la recerca). Primer, treball de camp, observació intensiva i registre dels diferents nivells i actors de la institució. Després, llarg procés de selecció i de muntatge per aconseguir la construcció del discurs iconogràfic i sonor més ajustat a la recerca proposada. En els seus documentals, el metratge no importa, no hi ha final, ni conclusions, ni veu narrativa, ni judici sobre les conductes o opinions. Perquè Wiseman respecta tant la realitat que explora i els seus agents, com el destinatari de la seva proposta de coneixement, l'espectador. La seva darrera obra estrenada a Barcelona, National Gallery (2014), és tot un compendi del seu art d'abordar la complexitat, en aquest cas, d'una institució museística com la National Gallery de Londres. Com demostrà en l'acte d'investidura i després a la Filmoteca, la vitalitat de Fred Wiseman en els seus 86 anys ens promet encara noves i agradables sorpreses. Felicitats!