Campanya a Veneçuela

El 5 de juliol de 1811 el Suprem Congrés de les Províncies Unides de Veneçuela va votar una moció transcendental per al futur del país. Pocs minuts després, enmig dels clams dels diputats i les felicitacions del públic, Rodríguez Domínguez anunciava que es declarava “solemnement la independència absoluta de Veneçuela”. La metròpoli trigaria força temps a reconèixer el nou estat, tal com succeiria amb la resta d'ex-colònies: no va ser fins al 30 de març de 1845. Tot i això, està perfectament documentat que Veneçuela és un estat independent, reconegut per la comunitat internacional.

L'aclariment anterior ve a compte de les informacions aparegudes els darrers dies, en què ha fet la impressió que Veneçuela seguia essent una província espanyola més, un escenari indefugible d'una campanya electoral que, de tan previsible com s'intueix, necessita trobar nous estímuls o atiar fantasmes que complementin els més coneguts. Fa pocs dies, el periodista de La Nación Martín Rodríguez Yebra posava el dit a la nafra en un article amb un títol significatiu: Chavització total: la campanya espanyola gira al voltant de Veneçuela. La crònica feia balanç de les referències dels candidats espanyols al país llatinoamericà i etzibava: “Com si Caracas fos una província a l'altra banda de l'Atlàntic, el caos polític a Veneçuela inflama la campanya electoral espanyola i manté els principals candidats assajant jugades en el tauler que enfronta el chavisme amb l'oposició.” Una de les escenes més sorprenents l'ha provocat Albert Rivera, incapaç d'acceptar un referèndum a casa seva però perfectament capaç de donar lliçons de democràcia als altres. Poques hores després, un Rajoy convertit en el nou ministre del Poder Popular per a la Defensa convocava el Consell de Seguretat amb l'excusa que estaven en perill els 200.000 ciutadans espanyols que viuen a Veneçuela. La conclusió de tot plegat és que alguns candidats espanyols s'han equivocat de país o de segle.