Proust al jardí

No tinc una sensibilitat especial per les plantes. Ni per reconèixer-les ni per cuidar-les. I això que he nascut en un poble aclofat dins un mar de vegetació. Tots els tons possibles del verd corren pel meu ADN. Però això deu anar per dins, perquè no se m'ha desenvolupat mai la vocació per la jardineria. No obstant això, quan, per circumstàncies que no vénen al cas, se'm va demanar l'opinió sobre la tria de plantes per configurar un modest jardí, un ressort es va activar dins meu que em va empènyer a manifestar-me de manera molt clara i precisa. Vaig demanar una glicina, una mimosa i clavellines blanques.

No hi havia gens d'atzar en aquesta selecció. Una preciosa glicina enfilada al teulat del galliner que hi havia davant de casa durant la meva infantesa al poble m'havia regalat la vista i l'olfacte durant anys. Formava part indestriable de la meva vida, d'aquesta veritable pàtria que és la infantesa. Una cosa molt similar em passava amb les clavellines. Van ser anys de fer el camí de casa a l'escola passant pel costat d'un llarg pedrís ple d'unes precioses clavellines que desprenien l'aroma més evocadora i seductora de la meva vida, només en competència amb la flaire dels cuinats de la meva àvia quan tornava d'escola afamat per dinar. Ah, i només poden ser blanques.

I la mimosa. L'olor de la pubertat. La mimosa és el mes de febrer d'aquells anys, en què se celebraven el que s'anomenava les Ballades de la Canalla. Sembla que la gent del poble se les va inventar com a succedani del carnestoltes que la dictadura de Franco havia prohibit. Es tractava que els nens regalàvem un petit ram de mimosa a la nena que volgués ballar amb nosaltres i que elles ens corresponien (atenció!) amb un feix de dues o tres cigarretes lligat amb una veta amb la bandera catalana.

Doncs bé, ara s'entén que en aquest jardí que us deia hi hagi una mimosa que aquest febrer ja va florir i va emanar la seva aroma inconfusible. I que ja s'hi estigui enfilant desordenadament una glicina, encara que de moment no ha florit (triga uns anys, em diuen). I que ja hi ha hagut més d'un intent que hi prosperin les clavellines blanques.

L'explicació de tot això ja la va donar Proust amb la seva famosa magdalena i la demostren ara científicament la biotecnologia i la neurociència. Hi ha olors i gustos que, més que rememorar el passat, ens retornen allò que ens va fer viure aquell instant.

Ara, quan la realitat no m'agrada, quan la incomprensió frustra la il·lusió i la podridura impregna l'ambient, tinc aquest espai intemporal de confort que delimiten la glicina, la mimosa i les clavellines blanques. No és per quedar-m'hi sempre. Però quan en torno, almenys em sento net.