Puc anar amb vosaltres?

Viure a Madrid vol dir aquests dies per a un català ser vist com una finestra d'auxili. “Que puc anar amb vosaltres?”, és la pregunta recurrent de coneguts i saludats. La pregunta no emergeix de forma reposada després d'una llarga conversa, sinó que acostuma a ser el comentari que segueix a la salutació. El “que puc anar amb vosaltres?” és un joc ple d'ambigüitats: qui pregunta ho fa simplement perquè al davant hi té un català ras i prou, i no vol saber si és unionista, independentista, procliu al dret a decidir per votar no o per votar sí. El joc només és complet si qui pregunta dóna per fet que el català que té al davant no és un dels 462.637 que van fer confiança a Jorge Fernández Díaz tot i saber que conspira a temps parcial, i si l'interpel·lat assumeix que la qüestió no ve d'un dels 7,9 milions de votants de Mariano Rajoy.

Qui pregunta no està desesperat, però sí que evidencia el cansament de descobrir a les urnes el país que té. El “que puc anar amb vosaltres?” és la vàlvula d'escapament a la frustració que regala una Espanya que examina Vicente del Bosque amb més severitat del que ho fa amb Rajoy i que revisa les alineacions del seleccionador amb més profunditat del que ho fa amb el programa electoral i l'obra de govern. El “que puc anar amb vosaltres?” és el crit d'ofec d'algunes veus que, davant l'Espanya-Itàlia de l'Eurocopa que es jugava l'endemà del 26-J, van tenir una desconeguda pulsió íntima de desitjar que guanyés la selecció azzurra, igual que el periodista britànic John Carlin va celebrar el triomf d'Islàndia sobre Anglaterra després del Brexit.

El “que puc anar amb vosaltres?” d'alguns no-catalans a Madrid no vol dir que hi hagi en marxa un èxode: continuen gaudint d'una ciutat que, per exemple, acull al Prado l'exposició més completa de Jheronimus Bosch, El Bosco. És fiable la mostra dels que a Madrid pregunten si serien acollits en una Catalunya independent? Tan fiable com qualsevol sondeig a peu d'urna.