Coherència?

Roma no paga traïdors; i Madrid, tampoc. Aleshores, Francesc Homs s'ha quedat com la núvia abandonada, amb el ram però sense la declaració d'amor. Del grup propi, ni parlar-ne, tot i que dies abans els demòcrates/convergents havien regalat uns inexplicables vots als candidats de la doble dreta espanyolista. I, per més desconcert, ara recorreran al Constitucional, quan per altra banda diuen que no el reconeixen. Homs i companyia han quedat en terra de ningú, havent d'assumir la pròpia incoherència.

De tot, el millor ha estat l'escenificació d'Albert Rivera i l'intent de presentar-se com a gran home d'estat. Es presenta com qui mana i dirigeix el futur d'això que alguns en diuen Espanya. El xicot s'ha declarat ultraespanyolista i ha mostrat el seu orgull per haver barrat el pas “als que volen trencar Espanya prescindint de la llei i la Constitució”, fent de la suposada modernitat un cant a les més ràncies essències del primoriverisme.

Endinsats al laberint alimentat per un munt d'incerteses, tot indica que no hi ha sortides lògiques i que l'Estat ha entrat en fallida tècnica, sense cap govern fort que hi pugui fer front. La ciutadania es submergeix en la cerimònia de la confusió, mentre Rajoy es converteix en el millor imitador dels actors de Polònia. Fora d'això, Catalunya accelera el rumb i es prepara per a una pugna de màxima magnitud. Som a la quadratura del cercle.

Encara que Rivera presumeixi de cartes amagades, no és més que la jugada d'un truà, sense present i menys futur. Ens agradi o no, tot depèn de socialistes i podemites i la seva capacitat per aguantar la coherència. Qui en dóna més?