Personalitats fent de persones

No recordo l'última vegada que vaig veure Mariano Rajoy amb avarques i tocant la guitarra amb calça curta, però sí que el recordo fent veure que recorria un tram del camino de Santiago al costat d'Angela Merkel. Hem vist Barack Obama fent flexions pretesament exemplificatives, Vladímir Putin fent pesos amb pantalons de xandall però sense rodanxa de suor sota el braç, Xavier García Albiol intentant-lo imitar, Ada Colau agafant el metro, hem vist polítics en tota mena de posturetes casolanes. S'esforcen a mostrar que fan coses de persona. “També és una persona”, els defensen les camarilles de cada un. Qui ho posava en dubte? Humanitzar els polítics, en diuen, com si no fossin humans, ans semidéus. Ara bé, fer coses de persona no vol dir fer coses humanes. Però de les inhumanes, curiosament, no es dediquen a publicar-ne les imatges a les xarxes socials. Tanmateix, en tots aquests esforços titànics per semblar el que efectivament són, homínids bípedes plantígrads, queden ben retratats, perquè poques vegades assoleixen la naturalitat volguda. Se'ls veu el llautó, vaja. Qui sap si és això, el que entenen per transparència. És només quan se'ls agafa in fraganti en la seva quotidianitat, com per exemple en un vídeo enregistrat amb un mòbil en un guateque d'estiu qualsevol a Cadaqués, que desprenen autenticitat, despullats impúdicament de l'aura d'institucionalitat. Llavors, però, queden massa despullats, massa exposats a la banalitat, més ells mateixos. “També és una persona” és aplicable a tot, com ara a posar-se una corona d'espines al cap perquè Pasqual Maragall et faci una fotografia. Hem fitat tantes imatges impagables de personalitats fent de persones... L'únic que demanem, si de cas, als nostres gestors és que es deixin de males interpretacions d'ells mateixos i facin el que –sense ànim de generalitzar– pitjor saben fer, de polític, en el sentit menys depauperat que li pugui quedar a la paraula.