Un contador d'històries

Segur que a Josep Martí Gómez li agradaria ser recordat com un magnífic contador d'histories. Per a Martí, un periodista –un bon periodista– no és altra cosa que un contador d'històries. Ho deixa clar en el seu últim llibre –El oficio más hermoso del mundo–, que és una mena de testament –una reflexió final– sobre com ha entès la seva professió, com veu la seva situació actual i què creu que l'espera en el futur. Tot al mig d'una llarga sèrie de records professionals –divertits uns, suggeridors altres, interessants tots–, que donen al llibre una amenitat sostinguda per aplegar petites històries extraordinàriament ben contades. Martí acaba el llibre dient que creu “en el periodisme que s'aprèn, com la vida, en les patacades del dia a dia, al carrer, a les barres dels cafès, als autobusos i als vagons de metro; llegint molt i mantenint molts contactes, dels quals s'han de respectar sempre les confidències”.

Així ho va fer quan començà, en un moment que –segons les seves paraules– era “un temps fascinant”, en un “país que era jove i per tant bel·licós”. Martí va explicar moltes històries. Va recórrer “el món del barraquisme dels anys setanta, tan diferent al d'avui; llavors era dur, però hi havia esperança. Avui aquesta esperança no existeix en les velles naus en què s'amunteguen els desheretats”. I ha estat permanent el seu interès pel món de la justícia: jutges, fiscals, advocats, el jurat, les víctimes... És llàstima que hagi llançat a la brossa de l'oblit “la carpeta en què guardava les citacions judicials rebudes al llarg dels anys: vint-i-set”. De totes les querelles va sortir absolt. La conclusió que extrau d'aquest fet és esplèndida: “Dir això és el millor homenatge que puc fer als que van ser els meus confidents.”

El país que va venir després de la Transició va ser –segons Martí– més modern i més egoista, més ric i menys solidari, amb una societat supercompetitiva en què el treball és un bé escàs, però que segueix creient en l'estructura familiar. En aquest marc –escriu Martí– “el dret a la informació és sagrat però hem de preguntar-nos si el que els periodistes oferim en narrar un succés és informació o, en molts casos televisius, espectacle”. El que fa que “la responsabilitat dels mitjans de comunicació en el vertiginós embrutiment de la societat [sigui] un fet”, amb el resultat final que “tot val per tal de vendre, de tenir audiència”.

Avui –denuncia Martí– “el perill que pot portar a l'extinció del periodista de raça està en pallassos com a presentadors de televisió, tertulians sectaris, tècniques de mercat, l'excés d'entrevistes a polítics que no diuen res, la falta de desvergonyiment davant del poder i la patètica rendició davant de la societat de l'espectacle. El periodista està hibernat. No fa carrer. Ha caigut en la fascinació de l'ordinador i internet. Escassegen en els mitjans les històries de vides interessants. Les relacions públiques i els gabinets de premsa imposen les seves dictadures. No interessa el que diu el personatge, sinó el personatge en sí”. Però això no és una crisi final; és tan sols un mal d'època, d'un temps concret.

El periodista –el bon periodisme– és avui més necessari que mai. El periodista ens ha de dir el que passa, no el que passarà ni, menys encara, el que hauria de passar perquè tots fóssim feliços. “També és cert –apunta Martí- que tal vegada vam creure, al final de la dictadura, que [els periodistes] érem més del que érem realment.” I no és així. Ha de tornar la “veu del cronista”, que ens expliqui la notícia, la contextualitzi i jerarquitzi dintre del mar infinit de la informació; ha de tornar la “veu del reporter”, que ens faci arribar el batec del carrer a través d'històries reals ben contades. ¿És possible? Sí –conclou-, “els mitjans d'avui són més fràgils però, tècnicament, són millors [...] i els periodistes d'avui estan molt més formats”. I la necessitat ho imposarà: en un món d'inundació informativa –com diu Iñaki Gabilondo– cada dia serà més necessari trobar aigua potable.