LA GALERIA
Música i musiquetes
Té molta raó el músic empordanès Jordi Parrot en el que deia en l'entrevista d'aquest diari diumenge passat. Amb el que estic més d'acord és l'afirmació que, en els múltiples balls organitzats arreu, aquells que no canten en directe fan molt de mal a la música i als músics de veritat. Parrot és un músic, ara jubilat, diria que molt típic, molt nostrat: treballador entusiasta, home de gust i estudiós constant, té els peus ben posats a terra i, jubilat i tot, no sap o no pot oblidar la música. Em fa pensar en personatges com en Bastons de Palafrugell, el meu amic Jordi Compta, en Joli de Vilarnadal, en Jaume Cristau de Figueres o els components de l'orquestra Calidae, també jubilats però oferint encara uns concerts excel·lents i pràcticament gratuïts, amb una bufera que no se'ls acaba. Els de Calidae els sento i escolto força sovint i, a més de l'evident qualitat de la seva música, m'encanta constatar que s'ho passen bé. Els he vist assajant (una de les coses que m'agrada més), i també assajant s'ho passen molt bé.
Quant a això de cantar en playback, Jordi Parrot no ho esmenta a l'entrevista, però també hi ha la modalitat (més greu encara) de “tocar en playback”. En més d'una i dues ocasions he constatat que el senyor, senyora o senyoreta que tocava el piano, en realitat, no el tocava: les puntes dels dits eren a uns centímetres de les tecles. Ho vaig sospitar la primera vegada quan escoltava que l'acompanyament orquestral d'una cançó en un moment donat feia una escala cromàtica accelerada ascendent i, de lluny estant, vaig veure que les mans del pianista no es movien de mitjan teclat. M'hi vaig acostar; de lluny em va dir “Què vols?”, com impedint-me l'aproximació. Amb el seu piano, era al fons de tot de l'escenari, en lloc de tocar, com semblava normal, des del prosceni. Vaig despistar i poc més tard m'hi vaig tornar a acostar d'amagat. En aquell moment sonava la cançó Vino griego, i vaig veure ben bé que l'home només feia veure que teclejava. Una ensarronada més d'aquest nostre món actual que cada dia més ens dóna garses per perdius. Hi podríem afegir la fal·làcia de la felicitat imbècil de centenars d'anuncis comercials amb què ens bombardegen constantment, les il·lusòries loteries, la merda que circula per les xarxes, les falses alegries del futbol, la repulsiva praxi d'un govern anomenat central… Plego, perquè em puja el sol al cap.