L'ésser fet de llenguatge

El poeta i professor eminent José María Valverde, que va traduir l'Ulisses al castellà, va escriure que l'obra de Joyce té com a protagonista un individu qualsevol que ens mostra que l'ésser humà és un “animal parlant”: l'ésser fet de llenguatge; llenguatge que no ha creat, sinó que va per davant seu, arrossegant-lo sense descans, impedint que estigui sol; això perquè el llenguatge li concedeix existència en heretar-lo, usar-lo i tornar-lo a passar als altres. De fet, com diria un altre traductor de la novel·la, Joaquim Mallafrè, el gran protagonista d'aquesta obra potser és el mateix llenguatge: la vida convertida en llenguatge.

He arribat al capítol XV, que Valverde (em remeto a un petit llibre, Conocer Joyce y su obra, publicat l'any 1978 en una col·lecció divulgativa de Dopesa, que proposava “conèixer” una diversitat d'autors, i que
devia adquirir a l'època en què vaig llegir per primer cop l'Ulisses) considerava la part culminant del llibre, el seu centre i el seu cor en què
tot l'anterior pren sentit. No hi ha narració, sinó un espectacle dramàtic (amb diàlegs i acotacions escèniques) que transcorre al barri dublinès dels prostíbuls on Leopold Bloom i Stephen Dedalus, cadascú per la seva
banda, han arribat. En el món de
Circe, en la mesura que la fetillera de l'Odissea seria un element referencial del capítol, Bloom intenta protegir Stephen no tant de la seducció femenina, sinó de la traïció dels amics que abandonen el jove a la deriva i de la brutalitat masculina encarnada en
un soldat gelós. Els fets reals, en tot cas, són mínims i s'hi barregen al·lucinacions, somnis, records, fantasies, pensaments. Com sempre, sobretot pel que fa a Bloom, el torrent verbal expressa des del més vulgar fins
al més sublim que habita en nosaltres. Però hi ha un aspecte que se'm fa especialment interessant: aquest espectacle dramàtic, entre el real i l'imaginari, és més cinematogràfic que teatral. Bé, s'ha de precisar que s'assembla, com si l'hagués prefigurat, a una manera de fer cinema
determinada. És així que és possible pensar en 8 1/2, en què Fellini,
posant-se en el cap d'un director de cinema, mostra els materials amb
els quals construeix la mateixa pel·lícula: al·lucinacions, somnis, records, fantasies, pensaments. Tan reals com la realitat.