LA GALERIA
Aplecs i dispersions
que encara
hi ha una oportunitat
de salvar la sardana, i és que el TC de les Espanyes les prohibeixi
A finals de juliol vaig ser en l'aplec de sardanes d'un poble de les nostres comarques i en vaig sortir, una vegada més, amb el cor encongit. Després del dinar, que es va fer allà mateix sota una arbreda, vaig parlar amb un home que havia sigut xofer a l'orquestra Montgrins durant quasi quaranta anys i que, parlant de l'aplec, em va dir dues o tres vegades: “És molt petit, molt poca gent, això es va esllanguint i aviat s'acabarà…” I sí, era un aplec petit. Poca gent, del propi poble no hi havia pas més de trenta persones, molta menys gent encara ballant alguna sardana, i absència absoluta o quasi total de joves. L'exxofer (suposo que s'ha d'escriure així) dels Montgrins era pessimista, però al costat seu hi havia un altre home que deia que res no està perdut, que tot es tornarà a recuperar. Cara i creu i per moments ben enfrontats. No vaig dir res, però vaig pensar en allò que escriu Bernanos: “L'optimista és un imbècil feliç, i el pessimista és un imbècil desgraciat.” Al final de la discussió, em van demanar què en pensava jo. Els vaig dir que no sé si havia de tenir esperança o bé, simplement, esperar.
Tant un com l'altre sabien, per haver gestionat la cosa, quant costa de mitjana llogar una cobla (i als aplecs n'hi sol haver tres), coneixien de primera mà les dificultats de cobrir despeses en una celebració sardanística i de passada blasmaven l'excés de calor que feia en aquell aplec concret, cosa que no ajudava pas gaire a ballar sardanes. Certament, no sé com s'ho fan els organitzadors d'aplecs per a pagar els músics, per donar-los dinar i demés qüestions que deuen sorgir, sobretot avui que l'economia marca el ritme del pas i el voler de la gent, avui que tothom es mou ocupat per la velocitat, pel negoci, pels múltiples estupefaents diaris.
Però es veu que encara hi ha una esperança de ressorgiment, alguns ho hem pensat però el meu amic Carles Coll de Figueres, director de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, que ha gravat sardanes per a corda, ho ha dit algunes vegades en públic i jo ho he escoltat. Assegura que encara hi ha una oportunitat de salvar, ressuscitar i expandir la sardana: i és que el Tribunal Constitucional de les Espanyes, a petició del gran Mariano, les prohibeixi. Un servidor hi afegeix: i que s'hi afanyin, tal com fan amb els assumptes que ens toquen de prop, que d'això en saben un niu.