Malenconia i ser

La malenconia és un dels estats de l'ànima que marquen l'ésser humà a totes les cultures. Penso, en el cas d'occident, en Dürer i la seva mistèrica representació de la malenconia en forma d'àngel; també penso en l'escultor Auguste Rodin, en aquella figura taciturna que passejava amb un llibre sota el braç per les avingudes de Brussel·les com a excusa a fi d'encobrir el seu embadaliment, segons l'opinió expressada per Rainer Maria Rilke en una conferència celebrada el 1905 a la ciutat de Praga. Recordem-ho: l'àngel de Dürer té, en el seu gravat, la mirada esvaïda i la galta sobre el puny clos. A El pensador, l'escultura de Rodin sembla voler tancar el puny en què es recolza el mentó, expressió fonamental de l'individu que medita amb mirada concentrada.

L'esperit malenconiós –i Rodin ho era a bastament– s'expressa en una part de la seva obra escultòrica. Un esperit que té el seu moment d'inflexió particular en manifestar-se Aristòtil: “Tots els homes excepcionals són malenconiosos.” La malenconia, en la Grècia clàssica, sempre s'havia relacionat amb el dolor i la tristesa. De fet, el puny simbolitza la ira reprimida de l'ésser melancòlic que es lamenta per la pèrdua d'un món que mai més no tornarà –o bé imagina una utopia. En l'experiència del progrés hi ha una percepció d'absència de valors universals. No debades, l'home modern es refugia en l'ètica banal i defuig el dolor com a motor transformador.

No hi ha coneixement d'un mateix sense consciència del dolor. D'aquí el contrast entre l'home que s'escapa de la llum, atemorit per la seva condició malenconiosa, segons resa el Corpus Hippocraticum, i la visió aristotèlica que contempla la malenconia com a marc de projecció de l'ésser cap al geni, això és, a la creativitat. L'ésser melancòlic és posseïdor d'un ethos especial que el distingeix de l'home ordinari. El pensador de Rodin simbolitza aquesta força fora mida, una potència en acte capaç d'endinsar-nos en la foscúria més pregona o bé d'impulsar-nos al sublim exercici de mutació poètica.

No hi ha societats insignes, només individus amb la potestat del geni, disposats al pitjor i al millor; ho sap el Prometeu, car el progrés il·limitat demana l'hecatombe: és el preu per avançar sense mesura. Convé un sentiment de dol a fi d'alliberar-se. Relacionar el dolor amb la malenconia és essencial per resoldre l'atzucac d'un món a la deriva. I això demana aturar-se a pensar. Cloure el puny i mirar endins. Perquè tan sols quan l'ésser accepta el seu destí –la seva finitud– pot esdevenir agent transformador. És, aleshores sí, quan la malenconia, la consciència de la realitat, ens projecta a l'infinit.