Paisatge urbà

És un exercici que havia fet durant molts anys i que darrerament tenia descuidat, quan ara, per motius que no vénen al cas, he recuperat. Una pràctica que aconsello a qui vulgui completar amb encert el paisatge d'aquest país que vivim i patim. La immersió cal fer-la gradualment, doncs la sobreexposició pot afectar el sentiment més íntim dels radicals d'ambdós extrems. El paisatge és el mateix, vist en tres moments, que poden ser molts més.

Convido a viure el despertar d'un diumenge a un barri perifèric del cinturó barceloní, sense altra pretensió que seure a esmorzar en una terrassa d'un bar situat a una cruïlla, a pocs metres d'una xurreria i un quiosc de diaris. Al bar s'anuncien “esmorsars de forquilla, con pa i tomate i chocolate con porras o xurros”. Simplement, observar. Davant, diversos alts blocs de pisos on no veig cap balcó amb senyera, sigui o no estelada. Sí que detecto tres rojigualdas. Petites cues a la xurreria i degoteig de clients al quiosc, on compren un diari esportiu i un parell s'atreveixen amb un exemplar d'informació general, dels de més tiratge. Cambrera castellana que tomba al català voluntariós si li parles en aquesta llengua. Un matí de diumenge com molts altres.

Surto d'una trobada de treball en una jornada festiva i amb tres companys prenem el vermut a un bar ben situat a una plaça on conflueixen tres barris de la populosa ciutat fa temps industrial. El diumenge és quasi primaveral, malgrat ser de tardor avançada, i hi ha molts infants jugant al parc, les taules dels bars son relativament plenes. Converses en veu alta; i costa detectar-ne alguna en català. Els crits dels nens jugant són en castellà, malgrat els infants responen quan se'ls anomena Jordi, Núria i fins i tot Oleguer. Nova classe mitja, sortida del no-res i potser destinada a tornar a viure dificultats de tota mena. Carpe diem. La ciutat real.

La tercera imatge és la d'un mercat de l'extraradi, un dissabte al matí, d'aquells centres comercials que prometien bons negocis. No massa gent –“i això que els dissabtes són els dies que treballem”, em diu una venedora– i, a part d'això, entre els potencials compradors, una barreja d'imatges que crida l'atenció i, en diverses converses, ja no detecto el català o el castellà, sinó una simfonia de paraules d'origen desconegut. Fins observo que els assentadors exposen atrevits productes destinats a menjars exòtics. Tot se'm fa estrany, quan tot és d'una rabiosa actualitat, en una ciutat on s'aixopluguen més de dues-centes nacionalitats diferents.

Les tres imatges corresponen al mateix mes en què s'ha celebrat la macro enquesta del 9-N, una diada que hem valorat com de gran èxit sobiranista. En pocs dies de diferència, la cara i creu d'un país que s'obre a molts interrogants de futur. És la realitat en les grans àrees urbanes, on es concentra una part important de la població de Catalunya. També, els censos electorals més alts, els que poden ser decisius en qualsevol votació, sigui electoral o referendària. Oblidar aquesta realitat és d'una immensa miopia social i política.

Podem afinar les imatges i fer números a partir delsSí Sí que fa uns dies ompliren les urnes. Hi ha algú que demana tres-cents cinquanta mil vots més en la pila sobiranista per assegurar els dos milions i quart que farien el pes de la independència. Altres especulen amb el vot abstencionista, que hi pot jugar a favor, tot i que el record d'Escòcia fa trontollar les seves tesis. Els més assenyats demanen que la gent no es desmobilitzi, que cal fer molta feina. No ho sé, però tinc al cap les tres imatges de tres moments que exemplifiquen un país que existeix i amb el qual cal comptar quan es pensi el proper moviment d'una partida d'escacs que pot acabar en taules.