Les festes de tants Calders

Segurament el moment de l'any més dur per a un exiliat és el de les festes. És aleshores quan els sentiments de la Catalunya llunyana es fan patents. La família, els amics, els llocs, les olors, les veus, els colors. Tot junt en un sac de records que duu escrit per fora un mot: “Pàtria”. A tot plegat se suma la sensació de ser un lloc que no és el nostre, per més agraïment que es pugui tenir vers la terra d'acollida. “Hi vaig arribar que el país aquell no em necessitava per res, i a mi, en canvi, em feia molta falta que m'obrís les portes”, diu Pere Calders.

Calders va reflectir com ningú la tristor indeleble dels centenars de milers de catalans que van patir un exili que en la majoria dels casos només acabava amb la mort, mai amb el retorn. Quants lluitadors per la llibertat de Catalunya no van morir a Occitània, a Mèxic, a Xile o
a l'Argentina, brindant cada cap d'any amb la fórmula “aquest any sí”? Calders aconsegueix sintetitzar tots aquests sentiments de tants i tants catalans exiliats
en un personatge genial: Joan Deltell, que fins i tot havent-se casat amb una mexicana no deixa mai de somiar el retorn a la pàtria. La manca d'adaptació al
país d'acollida fa fracassar el seu matrimoni, però ell s'enganya a si mateix pensant que l'Adela i en Xordi seran immensament feliços a Catalunya. “Perquè,
¿com era possible que Catalunya deixés d'agradar
a algú?”, es pregunta. Per tots els Deltells de la història, aquest ha de ser l'últim cap d'any abans de la llibertat. Els ho devem.