Opinió

Al Poblenou, 35 anys després

L'altre assalt, el de la consciència interior, és el que preocupa més els estadants dels palaus d'hivern

Els de la CUP, amb la seva Crida Cons­ti­tu­ent, van omplir, el 10 de gener, el Casino de L'Aliança del Poble­nou com, el desem­bre de 1979, els Naci­o­na­lis­tes d'Esquerra, al mateix lloc i també amb un ple fins a la ban­dera, cri­da­ven igual­ment “per una alter­na­tiva naci­o­nal i popu­lar”, “per un veri­ta­ble poder d'auto­go­vern” i pro­cla­ma­ven “l'afir­mació del dret d'auto­de­ter­mi­nació (inclòs el dret a la inde­pendència)”.

Trenta-cinc anys després torno al lloc dels fets: simi­lar eufòria per “can­viar-ho tot”, però ara “el dret a la inde­pendència” ja no està entre parèntesi, sinó que és una volun­tat de “rup­tura amb el règim de 1978”, i també amb el capi­ta­lisme i el patri­ar­cat. Les gene­ra­ci­ons de mau­lets i car­ras­clets, que al s. XVIII, a València i a Cata­lu­nya, pre­sen­ta­ven resistència con­tra Felip V, s'han anat suc­ceint en la nos­tra història i heus ací que, per damunt del temps, joves i més grans ens anem retro­bant en aquesta pro­cessó de resistències, que han estat bàsica­ment con­tra l'Estat cen­tra­lista de sem­pre, ara que nosal­tres en volem cons­truir un de nou, aquí, res­pecte al qual –segons com es cons­tru­eixi– caldrà ofe­rir igual­ment reno­vada resistència.

Surava en l'ambi­ent: els grans del PSAN, del Front Naci­o­nal i dels Col·lec­tius Comu­nis­tes de Cata­lu­nya (gent com Joan Rendé, Car­les Cas­te­lla­nos, les ger­ma­nes Eva i Blanca Serra, Joan Oms, etc.), que havien for­jat units a Naci­o­na­lis­tes d'Esquerra la reu­ni­fi­cació del movi­ment d'alli­be­ra­ment naci­o­nal i social, con­tem­pla­ven l'espec­ta­cle segu­ra­ment amb un deix de nostàlgia i també de reno­vada espe­rança en veure que, mal­grat tan­tes clau­di­ca­ci­ons, no s'havia per­dut el fil de la recons­trucció naci­o­nal.

Tal­ment com a l'any 1979, la sam­faina política i de movi­ments soci­als reu­nits ara al Poble­nou era diversa i dis­persa, és a dir, tots els colors del verd, del roig i del negre: eco­lo­gis­tes, lli­ber­ta­ris, comu­nis­tes i soci­a­lis­tes crítics, femi­nis­tes, muni­ci­pa­lis­tes, comar­ca­lis­tes, etc., rea­gru­pats nova­ment en una gran aliança popu­lar, naci­o­nal i social per fer front a una crisi, segu­ra­ment encara més aguda que la de 1978, quan, després de la Cons­ti­tució i l'Esta­tut, l'apa­rell del nou Estat també es for­ti­ficà, amb el suport ines­ti­ma­ble dels lla­vors par­tits hegemònics (CiU i PSC-PSOE), per fer front al desig social latent, però no prou potent, de rup­tura democràtica, més que “per enfor­tir la democràcia”, com es deia des de les altu­res del poder, sobre­tot per maqui­llar l'ope­ració d'expro­pi­ació democràtica i econòmica a què començàvem a assis­tir.

El resul­tat de la pel·lícula està a la vista: “Venim de lluny”, deia una pan­carta. I tant! Alguns vénen de tan lluny que ja no ho han pogut veure, com Xiri­nacs i altres tants, recor­dats. D'altres que es van anar afe­gint a la pro­cessó, abans i durant els temps de la tran­sició, els irre­dempts eco­lo­gis­tes Santi Vila­nova i Pep Puig (cre­a­dors d'Alter­na­tiva Verda quan hi hagué la des­ban­dada de Naci­o­na­lis­tes, el 1983), el pro­fes­sor Joan Martínez Alier (teòric de l'eco­no­mia ecològica), l'acti­vista Fran­cesc Tubau (que havia dut a terme cam­pa­nyes anti-Otan i con­tra la guerra de l'Iraq), la Gabri­ela Serra (dels movi­ments pro drets humans), en Pep Sementé, de Tar­ra­gona, i, en fi, els molts que s'han anat incor­po­rant a la riuada per una soci­e­tat justa (en Sergi Saladié, Jordi Martí Font, Susanna Abe­lla), a través d'ate­neus lli­ber­ta­ris, popu­lars i inde­pen­den­tis­tes, uns i altres eren cons­ci­ents de la trans­cendència del moment que vivim. Tots empe­nyent el carro, amb sere­ni­tat, però amb una fer­mesa que costa de veure, tots atents als movi­ments del con­glo­me­rat majo­ri­tari (CiU i ERC) i del que ho és a nivell espa­nyol (Pode­mos), que tant de bo pogués esquer­dar les com­pli­ci­tats cen­tra­lis­tes per anar, arreu d'Espa­nya, a una revolta simi­lar a la cata­lana.

Tots també saben –com afir­ma­ven David Fernàndez, Quim Arru­fat i David Caño (CUP), amb Anto­nio Baños, de Súmate– que “l'assalt al palau d'hivern ja no fun­ci­ona”. L'altre assalt, el de la consciència inte­rior, és el que pre­o­cupa més els esta­dants dels palaus d'hivern.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.