Convenciment massiu

Dos bons símpto­mes de l'acord Mas-Jun­que­ras aus­pi­ciat per la soci­e­tat civil: que, pri­mer de tot, tots dos hagin dema­nat dis­cul­pes per com han por­tat les nego­ci­a­ci­ons en les últi­mes set­ma­nes i, l'altre, que no s'hagi des­fer­mat una eufòria simi­lar a la d'altres moments d'aquest procés (en què, per cert, era ple­na­ment jus­ti­fi­cada). Totes dues coses trans­me­ten la consciència de tenir la per­cepció cor­recta de la rea­li­tat, que no és cap altra que l'acord a què s'ha arri­bat no és res més que el punt de par­tida d'una fei­nada ingent. I que inclourà dis­crepàncies, nego­ci­a­ci­ons com­pli­ca­des i obs­ta­cles de tota mena pre­vis­tos i impre­vis­tos.

També hi podríem afe­gir un altre símptoma, però diguem-lo de pas­sada perquè és pura para­fernàlia que no porta enlloc; si de cas, ser­veix de prova del cotó per saber si l'acord és bo per al procés o no. És la reacció unànime de l'uni­o­nisme, de l'esquerra que dis­fressa la seva opo­sició a la inde­pendència amb sen­si­bi­li­tat social i dels puris­tes de la inde­pendència en con­tra de l'acord o tro­bant-hi totes les pegues que té i no té. L'acord és bo per això i, sim­ple­ment, perquè és l'acord dels que sí que estan dis­po­sats a arri­bar a la inde­pendència de Cata­lu­nya fent la feina, la fei­nada, que cal fer.

Ara bé, en el temps que queda fins al 27 de setem­bre s'han de fer mol­tes coses i també recu­pe­rar molt del temps. I totes, de les més logísti­ques a les pura­ment ideològiques, s'han d'enfo­car a crear la per­cepció que la inde­pendència és el millor que li pot pas­sar a aquest país. La pri­mera per­cepció que s'ha de com­ba­tre és la que s'ha ins­tal·lat en el dis­curs polític men­tre Mas i Jun­que­ras dis­cu­tien com posar-se a fer la feina: que la inde­pendència i les polítiques soci­als són dues agen­des dife­rents. Els par­ti­da­ris del procés hau­ran de tre­ba­llar molt per impo­sar la veri­ta­ble rea­li­tat, que no és cap altra que no hi ha cap pro­jecte de cap par­tit que afa­vo­reixi més les polítiques soci­als que el de la inde­pendència. Per la sen­zi­lla raó que can­via el ter­reny de joc: admi­nis­trar els recur­sos pro­pis de Cata­lu­nya per­metrà opo­sar pro­jec­tes de polítiques soci­als; man­te­nir la situ­ació actual només per­met admi­nis­trar la misèria que deci­deix Madrid.

I si no s'hagués per­dut tant de temps des del 9-N, una notícia com la de l'informe del cen­tre d'inves­ti­ga­dor suís IMD World Com­pe­ti­tive Cen­ter hau­ria estat por­tada de tots els dia­ris aquests dies i hau­ria cen­trat el debat en les bon­dats de la inde­pendència. Que Cata­lu­nya seria el 38è estat més com­pe­ti­tiu del món (en el con­text encara de la crisi i l'atur actu­als), dos llocs per davant d'Espa­nya (amb Cata­lu­nya inclosa), és una eina de con­ven­ci­ment mas­siva. I ja estem fent tard a fer-la ser­vir. Som-hi.