Ciutat agitada

Fa pocs dies, pre­sen­tant La bèstia humana de Jean Renoir, vaig recor­dar que el cine­asta francès va dir que una prova que el cinema no can­via el món (o posem-hi que la marxa de la història) és que havia rea­lit­zat l'any 1937 La grande illu­sion, un film huma­nista ambi­en­tat a la I Guerra Mun­dial, amb el propòsit de con­tri­buir a evi­tar una nova guerra: va fra­cas­sar, evi­dent­ment. Tan­ma­teix, podem sen­tir que, mit­jançant algu­nes pel·lícules, el cinema ens ha can­viat la vida. Fins i tot encara més: des de dis­sabte pas­sat, en què Ciu­tat morta es va eme­tre al Canal 33, podem creure que el cinema serà capaç de reo­brir l'ano­me­nat cas 4-F i can­viar la vida dels que van ser con­dem­nats (no la de tots, perquè, pel que fa a Patri­cia Heras, la mort és allò que no es pot can­viar) a par­tir d'un informe poli­cial que, assu­mit en la ins­trucció judi­cial, els acu­sava sense pro­ves d'una agressió que va pro­vo­car el coma irre­ver­si­ble d'un guàrdia urbà en una acció en un edi­fici ocu­pat durant la nit nefasta del 4 de febrer del 2006. Ho podem creure per tot el que el film ha remo­gut fins que l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, for­ta­ment impli­cat i ara pres­si­o­nat, ha anun­ciat que pre­sen­tarà Ciu­tat morta a la fis­ca­lia per si aporta pro­ves que duguin a reo­brir el cas.

Ate­nent a un desig de justícia i d'ètica, vull pen­sar que el docu­men­tal diri­git per Xavier Arti­gas i Xapo Ortega pot­ser també con­tri­buirà a un canvi en els pro­ce­di­ments poli­ci­als, judi­ci­als, polítics, mèdics, mediàtics i ciu­ta­dans d'aquesta ciu­tat per tal que no con­tinuï morint. Aquest desig con­corda amb l'espe­rit de Ciu­tat morta: no és des d'una acti­tud nihi­lista, és a dir, des del sen­ti­ment que no hi ha res a fer en con­tra del poder i a favor d'una democràcia certa, que es rea­litza una pel·lícula que denun­cia uns fets per can­viar la rea­li­tat. Ho han acon­se­guit i així el cinema s'afirma com un ins­tru­ment de trans­for­mació social. Ha cal­gut, però, que la tele­visió emetés la pel·lícula. Tam­poc n'hi va haver prou amb la tele: les xar­xes soci­als van fer una feina de pro­pa­gació avi­vada per la cen­sura d'un frag­ment. Són temes per a l'anàlisi dels mit­jans de comu­ni­cació. Però el fona­men­tal és que alguna cosa està can­vi­ant.