Duran, l'últim

Una de les sor­pre­ses que em vaig endur quan vaig començar a tre­ba­llar a la dele­gació de TV3 de Madrid, a finals dels anys noranta, va ser l'escassa influència que tenia el grup par­la­men­tari de CiU sobre el govern espa­nyol. Aque­lla era la legis­la­tura del Majes­tic, amb el pri­mer Aznar en mino­ria, i s'havien pac­tat qüesti­ons d'importància històrica, com ara el des­ple­ga­ment dels Mos­sos o la supressió del ser­vei  mili­tar obli­ga­tori. Però, fins i tot en un con­text així, el dia a dia d'aquells par­la­men­ta­ris –ales­ho­res encapçalats per Joa­quim Molins– no dei­xava de ser el d'un grup lob­bista. No els feien gaire cas, fins al punt que recordo com, hores abans d'apro­var uns pres­su­pos­tos, el mateix Molins es quei­xava amar­ga­ment que Rodrigo Rato no es dig­nava ni a aga­far-li el telèfon.

A Madrid sabien que els dipu­tats cata­lans, al marge de quin fos el punt  de par­tida, sem­pre aca­ba­ven apro­vant qual­se­vol cosa. CiU, per exem­ple, va donar suport a la llei de par­tits que va per­me­tre il·lega­lit­zar l'esquerra abert­zale per tal de gene­rar una majo­ria PSOE-PP al Par­la­ment basc. El 2004, amb els vuit dipu­tats d'ERC, la cosa se'ls va posar encara més fàcil perquè Duran i Ridao com­pe­tien dura­ment per ser, cadas­cun d'ells, els que li faci­li­tes­sin la vida, al PSOE de Zapa­tero.  ERC, posem per cas, va tenir l'honor –i l'estómac– de donar suport a la llei de tropa i mari­ne­ria que pro­po­sava José Bono, ales­ho­res minis­tre  de Defensa.

Han pas­sat els anys i avui Duran i Lleida encara con­ti­nua una llarga tra­dició apro­vant-li la cadena perpètua, al PP. Alfred Bosch, en canvi,  ha acu­mu­lat un gran capi­tal polític perquè ha entès quina acti­tud espera la soci­e­tat cata­lana dels seus repre­sen­tants a Madrid. Poques vega­des ha  estat tan clar què és pas­sat i per on anirà el futur.