El preu d'una alcaldia

A tres mesos justos de les eleccions municipals comença a emergir tota la qüestió del procés electoral, quan es perfilen candidatures i s'activa el joc de les enquestes, on tots els protagonistes alimenten el nerviosisme, amb possibles resultats que desconcerten propis i estranys. Amb les votacions a la cantonada, es garbellen les llistes i es remouen els escons envellutats, i més quan a la incertesa de guanyar o mantenir algunes actes de regidors s'hi suma un dubte d'aspirar a la segona volta, on càrrecs de confiança o assessors al no-res quedaran molt minvats per les retallades pressupostàries o per la nova modalitat dels codis ètics. En un cicle electoral més incert que mai, les municipals seran la línia de sortida d'un canvi profund en la gestió del mapa polític del país.

Les dues formacions majoritàries del país insisteixen a embolcallar la consulta municipal amb una pàtina sobiranista, intentant treure renda dels sentiments i mobilitzacions catalanes, una qüestió curiosa quan Convergència i Esquerra es disputaran aquest vot en el mateix àmbit i no queda gens clar que puguin atraure el vot socialista més catalanista, potser més atent a les noves experiències que s'anuncien a l'esquerra. Els transvasaments de vots entre convergents i republicans potser decidiran algunes alcaldies i anunciaran certes tendències, però l'única incògnita, que no és menor, és saber amb qui aniran de bracet l'endemà de l'escrutini.

Els partits espanyolistes ho tindran difícil, tot i les previsions d'augment de Ciutadans, beneficiats en els territoris metropolitans per la crisi socialista. Els populars poden recaptar el vot de la pràcticament desapareguda PxC i tenen el repte de mantenir el seu emblemàtic alcalde de Badalona, que s'entesta a amagar les sigles del partit. Sens dubte, García Albiol manté una tirada i protagonitzarà una de les confrontacions locals més interessants.

Els socialistes hauran d'enfrontar-se amb els seus propis fantasmes, desballestats en gran part del país i obstinats en la defensa numantina als entorns metropolitans de Barcelona i Tarragona i alguns insignes indrets del Baix i el Vallès. El repte de Podem, sense presentar-se però amb ganes de mobilitzar algunes marques blanques, pot trastocar les necessitats de fer virtut de la resistència.

Força interessant és la moguda de l'espai alternatiu, amb l'aparició de plataformes disposades a provar l'abast de la seva força i en què el valor de la novetat i la frescor dels candidats es llegirà com un trencament amb
la vella política. Justos de temps per vendre el projecte i potser amb les dificultats de confluència en algunes
poblacions, la proposta de radicalitat democràtica i el compromís regeneracionista d'Iniciativa o la vitalitat
de la CUP segur que donaran un plus electoral.

Encara, i al mateix espectre anterior, l'acord de Barcelona En Comú atraurà moltes mirades a la capital catalana, quan les primeres enquestes anuncien una irrupció amb força en el mapa electoral. Ada Colau emergeix com un camí diferent, en una opció política que les mateixes enquestes diuen que atraurà a les urnes molta gent que fins ara no havia estat motivada a votar en les municipals.

Segur, entrem en un període municipalista que trencarà esquemes, des de les pròpies estructures dels partits fins a les polítiques d'aliances, i més quan es preveu que la fragmentació del vot farà difícils les majories absolutes i les necessitats de governs estables conduirà a pactes inimaginables. Davant nostre, tres mesos d'incerteses; després, a veure com s'administra el nounat mapa municipalista i el preu a pagar per cada alcaldia.