Miralls

Quan una noia està emba­ras­sada ella i ell no paren de veure dones emba­ras­sa­des a cada can­to­nada. Un cop desem­ba­ras­sats, els nous pares s'ado­nen amb alarma que ja no es veuen dones emba­ras­sa­des pel car­rer. L'extinció de l'espècie? Si de cop us molesta una cama, de seguida us ado­neu que mig món va amb la pota ranca, que hi ha coi­xos arreu. Qui pot dub­tar que ens mirem el món amb les nos­tres ulle­res par­ti­cu­lars? Pot­ser per això els més savis assu­mei­xen que són com són i dei­xen d'esforçar-se per sem­blar el que no són. Amb el temps, s'aprèn a mirar-se al mirall com ho fan els nos­tres amics els micos, és a dir, veient només el que hi ha: un mico. Alguns opten per fugir direc­ta­ment dels miralls. El dra­ma­turg Alan Ayk­bourn, expli­cava el seu cas en aquests ter­mes: “No em miro mai al mirall. Pri­mer perquè sense ulle­res no hi veig pràcti­ca­ment res i no aguanto veure'm amb les ulle­res posa­des perquè em cauen fatal, o sigui que he dei­xat de mirar-me.” Altres opten per assu­mir les seves man­can­ces i no tenen manies de fer-ne osten­tació. És el cas de la impúdica Mae West, que es van­tava d'haver per­dut la repu­tació de ben jove... i de no haver-la tro­bat a fal­tar mai més. O del medi­o­cre actor Vic­tor Mature, que quan no l'accep­ta­ven com a soci d'un exclu­siu club de golf perquè era un actor, es va defen­sar dient: “Jo no sóc un actor: hi ha sei­xanta pel·lícules que ho demos­tren.” A l'altra banda hi ha els que ten­dei­xen a donar-se importància. Com que d'aquests n'abun­den tant al meu país –comp­tant-hi el que signa–, més valdrà bus­car algú de fora capaç de par­lar bé de si mateix sense posar-se ver­mell. El cas més diver­tit que se m'acut és el d'Oscar Wilde, que, en aca­bar l'estrena d'una obra seva, va sor­tir a escena a reco­llir els aplau­di­ments del públic. Amb una cigar­reta als lla­vis, Wilde va donar-los la raó: “M'encanta, senyo­res i senyors, veure que els ha agra­dat... Estic segur que valo­ren els mèrits de l'obra quasi tant com jo.”