Tic-tac
el catalanisme.
La meva generació és
la de la regeneració
Un altre “tic-tac” és possible. De fet, ja existia molt abans que el famós discurs de Pablo Iglesias. És un compte enrere que va començar el 2007, amb la manifestació Som una nació i diem prou!, i que es va accelerar amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. És un compte enrere que finalitzarà el 27 de setembre amb les eleccions al Parlament de Catalunya: serà la primera vegada que els catalans podrem decidir, de manera legal i oficial, sobre si apostem per un camí d'independència o no. Tant que hem parlat i discutit sobre el “dret a decidir”, un dret negat pel PP i el PSOE i Ciutadans però també relativitzat i condicionat pels portaveus de Podem o de Guanyem, i ara aquest setembre el podrem exercir de totes totes. No en forma de referèndum, com hauria estat desitjable el 9-N, però sí en forma de plebiscit. Tic-tac.
Aquest “tic-tac” inclou, però, altres coses. És el compte enrere per a un sistema vell, basat en la Transició del 1978, al qual devem molts progressos però que ja fa anys que ensenya els seus monstruosos defectes, el seu estancament, la seva perversió. És el compte enrere per a un sistema d'interessos que abraçava també la política catalana, i que avui necessita morir. Els que hem participat o participem en política i ara tenim 35, 40 o 45 anys no mereixem una herència corrupta: i quan dic corrupta vull dir en el sentit més etimològic del terme, vull dir podrida, rovellada, en procés de descomposició. Els que vam néixer en democràcia o autonomia no mereixem carregar amb aquest mort: ni amb el mort d'un Estat trampós i oligàrquic i cínic i cruel, ni tampoc amb el mort d'una política catalana petita, sense múscul i amb massa coses per amagar. Mereixem fer net. “Tic-tac” per renéixer, “tic-tac” per refundar-nos, compte enrere per promoure canvis, per refermar noves apostes estratègiques, per consolidar sortides de l'armari, modernitat, obertura dels partits i creativitat en els governs. Trencament amb aquest Estat, però també amb allò de nosaltres mateixos que no sumi o no multipliqui. Tic-tac.
Un compte enrere, també, per als acomodats en les velles ideologies: “tic-tac” per als que ens parlen de “los de arriba” i “los de abajo”, per als que ofereixen renovació però es fan acompanyar de vells governants de vells governs i de vells partits, per molt que es diguin Iniciativa. Compte enrere per als manipuladors, per als que oculten la seva pròpia bombolla d'interessos assenyalant qui és i qui no és casta, compte enrere per als qui es consideren amb el dret de jutjar tothom però que mai no han hagut de demostrar res. Un compte enrere molt especial, dedicat amb molta precisió, per als que parlen d'“odi” contra Artur Mas i els que van canviar el monument a Macià de la plaça Catalunya per un singular “monument a Durruti” durant les acampades. Compte enrere per als que no van a pit descobert, els que fan servir llenguatge ambigu i disfressen el seu comunisme o el seu anarquisme o la seva antiquada lluita de classes amb màscares de bondat, de doctorat universitari, de cueta de bandoler o d'entitats cíviques amb interessos també molt particulars. Tic-tac.
El 27 de setembre s'acaba un compte enrere, i l'ha iniciat Catalunya. L'ha iniciat el catalanisme. La meva generació és la de la regeneració, la del capgirament, la del trencament necessari amb la por i amb els antics règims. Tic-tac. I sí, podria dir-se que aquest és un discurs molt arrogant. Doncs en efecte. Nosaltres també... podem.
