Xiular Espanya

Espanya és un estat fallit perquè conté més d'una nació, però en reconeix només una i actua com si n'hi hagués només una. Així, quan les altres es mostren o s'expressen com el que són, o sigui, 1) diferents, i 2) oprimides, posen en evidència la contradicció, despullen la mentida i generen els nervis, el mal humor i la reacció que generen en la ‘nació espanyola', que en realitat és la nació castellana. L'afer de la previsible xiulada a l'himne i al rei espanyols en la final de la copa de futbol és un acudit al costat dels problemes que genera aquesta contradicció, però la resumeix perfectament. El Barça exhibeix una bandera a la seva samarreta, només una, i no és l'espanyola. L'Athletic la porta per dins de la samarreta, també només una, i tampoc és l'espanyola. No és casual. Com no ho és que altres equips porten o han portat banderes a les seves samarretes i sí, era l'espanyola. Els símbols s'imposen per llei, però són propis o no per sentiment o convicció. No és un problema de respecte. Als partits de Catalunya i Euskadi es respecten els himnes dels rivals. És un problema polític. Va ser decisió d'Espanya edificar un estat sobre la base tan sòlida o tan fràgil d'imposar per la força un relat –la nació espanyola– que no respon a la realitat, una realitat plurinacional. També és decisió espanyola imposar els seus símbols allà on no són viscuts com a propis; fins i tot impedir tant com pot que les nacions amb llengua, cultura i símbols propis puguin presentar-se al món –també a l'esportiu– com una més a participar, competir o exhibir els seus talents. Aquesta coacció és òbvia, sistemàtica i secular. No hi ha sorpresa, ni en l'acció, ni en la reacció. En dictadura, hi havia fusells, porres i sinistres presons. En democràcia, drets constitucionals. Xiular, doncs, és opcional, personal i legítim. Qui pretengui coartar el xiulet, reprimir-lo o deslegitimar-lo no accepta la discrepància, ni la llibertat d'expressió i, sobretot, no accepta la realitat.