Els de sempre

Sol coin­ci­dir que els de sem­pre tenen més riquesa, estan en el poder o en con­tacte amb alguna par­cel·la de poder. “Els de sem­pre” no són només els qui Pablo Igle­sias ha ano­me­nat “la casta”, que al seu torn li han posat el motiu de Cole­tas, un altre nomi­na­tiu que es podria afe­gir a una llarga llista de sobre­noms que va del Bigo­tes al Pequeño Nicolás. Els de sem­pre repro­du­ei­xen a gran escala algu­nes pràcti­ques habi­tu­als entre la majo­ria de la gent. Per citar casos que recordo: un gran hiper­mer­cat ins­tal·la un rètol a menys de deu metres de la car­re­tera, quan la llei obliga a guar­dar-ne cent; el regi­dor d'Urba­nisme d'un ajun­ta­ment de poble aixeca una casa sense permís de cons­trucció... Cal que con­tinuï? Costa ben poc fer-se la com­po­sició de lloc, perquè aquesta mena de situ­a­ci­ons es repe­tei­xen de manera con­ti­nu­ada. La tendència a infrin­gir la llei –ni que sigui justa– o d'incórrer en el tràfic d'influències és una rea­li­tat més vella que l'anar a peu i tan comuna com la por humana. La por de per­dre pri­vi­le­gis i drets adqui­rits, per exem­ple. La por d'aban­do­nar la franja de como­di­tat on s'ha vis­cut durant anys. La por d'haver de renun­ciar a deter­mi­na­des pre­ben­des. ¿És per aquesta raó (he dit PER) que el PSOE ha tor­nat a gua­nyar a Anda­lu­sia? Així tam­poc serà estrany que el PP aguanti al País Valencià o a les Illes, ja que la por –o la como­di­tat?– dels votants per­met fer els ulls gros­sos davant la cor­rupció. La qüestió, per tant, té un deno­mi­na­dor comú: el vis­ti­plau i el con­sen­ti­ment d'una part impor­tant de població. No entenc per què els politòlegs i peri­o­dis­tes es tren­quen tant el cap en ana­lit­zar els resul­tats elec­to­rals. Les per­so­nes ens movem per interès, igual que els polítics que ens repre­sen­ten. Per aquesta raó, poden arri­bar a gua­nyar les elec­ci­ons i sor­tir indem­nes de casos de cor­rupció, els matei­xos de sem­pre: els qui han mal­ba­ra­tat diner públic a dojo o han permès un sis­tema de finançament de par­tits que pro­pi­cia la cor­rupció. Segu­ra­ment els humans anem repe­tint patrons atàvics des de l'anti­gui­tat. El fet que els votants d'alguns par­tits no en cas­ti­guin la cor­rupció no vol pas dir necessària­ment que no hi hagi desig de rege­ne­ració, sinó que la por als can­vis és més forta. Molts con­ti­nuen pre­fe­rint boig cone­gut que savi per conèixer i els de sem­pre se n'apro­fi­ten. Perquè resulta més fàcil afer­rar-se a un ferro roent que apren­dre a volar, i ens dei­xem dur per la inèrcia i els dimo­nis interns (la por n'és un). I si defu­ges la feina de matar-los, actuen en tu quan menys t'ho espe­res, i et fan pren­dre deci­si­ons equi­vo­ca­des. Això també passa als par­tits polítics. Els nos­tres encara estan cap­tius de velles des­a­vi­nen­ces i es foca­lit­zen més a fer-se retrets que a acon­se­guir una llista unitària (o hau­ria de dir única?). En això, l'espa­nyo­lisme de dreta i d'esquerra té les de gua­nyar. Jo només sé una cosa: si vols que pas­sin coses dife­rents, pensa i actua de manera dife­rent, perquè no passi el mateix de sem­pre. Acabo de lle­gir una frase de John Len­non que m'envien els com­panys d'un taller de Mind­ful­ness: “Alguns estan dis­po­sats a qual­se­vol cosa, menys a viure aquí i ara.” Qui no ha sor­tit algun cop del foc per caure a les bra­ses? Gai­rebé tots nosal­tres. També n'hi ha bas­tants que s'afer­ren a un clau roent abans d'haver de reconèixer que els mou la por o l'ego. I només uns altres pocs –ara espe­culo– accep­ten enfron­tar-s'hi.