Ses ‘passanelles'

Ho deia una amiga: es pot vol­tar el món però a casa mateix tenim pai­sat­ges extra­or­di­na­ris. Fixem-nos en Cadaqués: dis­sabte, a la platja feien el dinovè con­curs de llançar pas­sa­ne­lles, que són les pedres pla­nes que es tro­ben a les cales. Es deli­mi­ten deu llançadors per tanda, amb qua­tre pedres per per­sona, i en funció dels salts i la distància es fa una mena de pen­ta­grama musi­cal amb els resul­tats. Qui és que no ha pro­vat de fer llis­car una pedra sobre l'aigua? Doncs a par­tir d'ara ja en podeu dir pas­sa­ne­lles, com a Cadaqués! El dia abans vam ser al Cor­ral de la Gala, ubi­cat al car­rer Soli­tari, nom molt sug­ge­ri­dor. L'alcalde Joan Figue­ras, l'assa­gista Vicenç Altaió i l'edi­tor Roger Costa-Pau pre­sen­ta­ven el lli­bre de Cris­tina Masanés Ger­maine Gar­ga­llo. Cos, pin­tura i error. Una obra atrac­tiva en un entorn màgic que l'Ajun­ta­ment va adqui­rir a mit­jan anys noranta i que encara no han deci­dit què aca­barà sent. És fona­men­tal que no en des­virtuïn l'estètica. Al final, la regi­dora d'Edu­cació, Cul­tura i Joven­tut, Clàudia Pomés, reco­llia les cadi­res demos­trant que Cadaqués no deixa de ser un poble i l'alcalde dema­nava permís a la Cris­tina per por­tar les pas­tes sobrants de l'ape­ri­tiu a l'hos­pi­tal muni­ci­pal. És el mateix Cadaqués on cada nit el Nanu toca la gui­tarra i canta al Cafè de l'Havana i en el qual fa un parell d'anys el mític bar L'Hos­tal es trans­for­mava en un res­tau­rant. Marci Pogany, que va arri­bar a Cadaqués amb el seu pare, Gabor, direc­tor de foto­gra­fia d'Els pia­nos mecànics, va crear un local únic que havien visi­tat des de Mick Jag­ger fins a García Márquez, pas­sant per Sting i Dalí, que el freqüentava i és l'autor del logo. Gràcies a l'artista Pere Bellés, que em va con­duir al web de l'his­to­ri­a­dor Gerard Duran, he sabut que de les acu­mu­la­ci­ons de pedres que hi ha a les anti­gues vinyes se'n diu clo­pers. Duran fa una acu­rada des­cripció de les parets de pedra seca i les cons­truc­ci­ons deri­va­des com les bar­ra­ques, les esca­les, les tra­ves­se­res o els ras­tells. A Cadaqués hi ha quilòmetres de paret seca en racons impos­si­bles. Abans de la fil·loxera, el 1879, hi havia 376 hectàrees de vinya, i men­tre els homes feien paret, les dones tra­gi­na­ven les pedres al cap, i això pro­vo­cava que aca­bes­sin per­dent la den­ta­dura de ben joves. Avui, Cadaqués és un recés turístic, però manté l'espe­rit de poble i a la nit les llums, en justa mesura, dei­xen reg­nar la lluna.