Opinió

Família, bàsica

¿Només és un “grup de persones adultes lligades per nexes de parentiu, que assumeixen la responsabilitat dels fills”?

Ara gau­dim de “lli­ber­tat nega­tiva”: estem pro­te­gits d'ingerències exter­nes que blo­que­gin o cap­gi­rin el propi pro­jecte de vida per­so­nal. Fem el que volem, vivim en un entorn “absent de coacció”. John Stu­art Mill –pen­sa­dor que entra enguany a la Selec­ti­vi­tat– ho va defen­sar ja a mit­jan del s. XIX. Aques­tes vacan­ces de Pas­qua, com havia promès als meus alum­nes, n'he visi­tat la tomba, a Avinyó. Mill va res­tar a la Pro­vença després de la mort de la seva esti­mada Har­riet, de qui s'havia ena­mo­rat sent ella una dona ja casada i res­pec­tant ambdós el com­promís fami­liar que els sepa­rava fins al traspàs del pri­mer marit. Pensa Mill que la lli­ber­tat és con­dició per a desen­vo­lu­par la indi­vi­du­a­li­tat i per acon­se­guir així la feli­ci­tat, i només pot ser limi­tada pel dany que es faci a d'altri. Aquest és el plan­te­ja­ment domi­nant en la manera de trac­tar ara els temes públics i pri­vats: cadascú viu com vol, sense pater­na­lis­mes ni mora­lis­mes. Ara bé, Mill va res­pec­tar l'estruc­tura vic­to­ri­ana de la família, pròpia del seu temps.

¿Què carac­te­ritza una “família”? Avui rebré de totes ban­des. Massa sen­ti­ments i interes­sos defen­sen amb ener­gia posi­ci­ons irre­con­ci­li­a­bles: l'alli­be­ra­ment sexual, els catòlics, certs femi­nis­mes radi­cals, con­ser­va­dors, etc. D'entrada, és obvi que hi ha “moda­li­tats” de famílies.

Ano­me­nem “bàsic” allò que és “essen­cial o fona­men­tal”, però també allò “mínim”: un cotxe sense “extres”, un color pri­mari, l'haver estu­diat només l'EGB o un tipus de renda. La “renda bàsica uni­ver­sal” són “diners rebuts” només per ser resi­dent d'un estat (...), amb inde­pendència d'altres pos­si­bles fonts d'ingres­sos i sense impor­tar amb qui es con­vis­qui”. Molts la defen­sen: faria una soci­e­tat segura, amb més auto­no­mia per­so­nal i real­ment lliure. Allò “bàsic” és sug­ge­ri­dor. Segons com us atu­reu a la coma del títol de l'arti­cle, n'obte­nim sen­tits: a) amb pausa, diu que a tots ens cal una família, ja sigui la pròpia o bé –tot i l'abs­tracció– la “gran família humana”. La família sem­pre és una pri­o­ri­tat: els humans som ani­mals “incom­plets” o “pre­ma­turs”, que no sub­sis­tim aïllats. Aquesta inde­fensió genera dependència de paren­tiu i una pro­gres­siva soci­a­lit­zació. Cal la xarxa fami­liar per quan falla la salut, es vol plo­rar o riure... Ho assu­mim.

D'altra banda, b) sense pausa, ens inter­pel·la sobre la seva “con­fi­gu­ració bàsica”, mínima. Ara veiem arreu llars mono­pa­ren­tals, o amb dues mares o pares, o amb més d'una esposa, o en amplis grups patri­ar­cals, etc. Alguns alum­nes meus, de l'àmbit de la immi­gració i en situ­ació econòmica dèbil, somien estu­diar a Brus­sel·les o Estras­burg, on tenen un parent que se'n surt: la família té –i seguirà adqui­rint– múlti­ples for­mes. La família és un dret i és un pro­jecte (Drets Humans, 16.3), però ¿quina n'és la forma bàsica? ¿Només és un “grup de per­so­nes adul­tes lli­ga­des per nexes de paren­tiu, que assu­mei­xen la res­pon­sa­bi­li­tat dels fills”?

El fet de fun­dar una família amb algú de qui t'has ena­mo­rat no és experiència glo­bal. Els matri­mo­nis con­cer­tats són encara habi­tu­als i basar la relació de pare­lla en l'amor romàntic s'ha gene­ra­lit­zat aquí fa pocs decen­nis; en mol­tes cul­tu­res, mai ha exis­tit. L'ele­ment clau és el com­promís que s'adqui­reix, que va més enllà de l'ena­mo­ra­ment o de l'amis­tat: per això els fills més tra­pe­lles es cui­den dels pares o una pare­lla d'avis atro­ti­nats es mimen amb deli­ca­de­ses d'ena­mo­rats.

S'ha estès a Occi­dent una des­cons­trucció de la família basada en el matri­moni, alte­rant que “homes i dones, a par­tir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap res­tricció per motius de raça, naci­o­na­li­tat o religió, a casar-se i a fun­dar una família” (Drets Humans, 16.1). Casar-se “ja no és el que era”, sento dir.

Els qui hem sobre­vis­cut a l'ado­lescència sabem què és estar ena­mo­rat: un sen­ti­ment humà uni­ver­sal. Es desitja viure una relació per­so­nal i sexual plena i, pot­ser, casar-se i for­mar una família. Es tracta d'un com­promís que, de fet, també vin­cu­larà un grup més ampli de per­so­nes: pares, ger­mans, ger­ma­nes i altres fami­li­ars es con­ver­tei­xen en parents. En la forma bàsica hi són pre­sents la com­ple­men­ta­ri­e­tat sexual i el pro­jecte vital, no només desig i sen­ti­ment. Així, qual­se­vol “extra” sobre la “con­fi­gu­ració bàsica” ha de ser-hi com­pa­ti­ble. Com Mill pro­cla­mava, no som ningú per jut­jar les con­duc­tes per­so­nals men­tre no atemp­tin con­tra ningú altre. ¿O és que hi atemp­ten?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia