La sang i els estigmes

El primer que em sobta, de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, és saber que, a França, els homes que han tingut relacions sexuals amb homes no poden donar sang. ¿Com se sap? ¿Com ho saben? ¿Fan un qüestionari que inclou la pregunta fatídica i resulta que l'has de contestar amb sinceritat i que, si es dóna el cas que has mentit, pots ser perseguit penalment no només per haver mentit sinó per haver donat sang contaminada? ¿I com ho saben que ho és, o que ho pot ser, de contaminada, pel sol fet que el donant hagi anat al llit, encara que només sigui una vegada, amb un altre home?. ¡A França, adalil de les llibertats cíviques, pàtria de la tolerància! La barbaritat d'aquest plantejament –absolutament discriminatori– rau en el fet que el rebuig a l'homosexual que vol donar sang es basa en un estudi estadístic i no pas en la circumstància íntima de cada donant. És discriminat perquè és homosexual no pas perquè hipotèticament sigui transmissor del VIH, un detall que es pot comprovar de manera individual i no pas fent cas a la doctrina freda dels informes.

L'homosexual francès que va recórrer al tribunal europeu perquè li fossin retornats els drets com a ciutadà deu estar tan esgarrifat de la sentència com de la legislació del seu país. A Europa no diuen ni que sí ni que no. Es renten les mans d'una manera indigna i conclouen que no es pot discriminar, però que, si hi ha indicis estadístics, els homosexuals no haurien de poder donar sang, però que hi ha altres formes de saber-ho, però que si no se'n troben, mira, que els francesos procurin per la salut del poble, a pesar de la discriminació. Més o menys diu això, la sentència. No està bé que hi hagi discriminació i mirem de no fer-ho tan evident, sisplau, diu Europa, però, si no hi ha més remei, apartem-los, marginem-los, estigmatitzem-los. Com escriu Blanca Vilà, experta en temes comunitaris, “¿de quina sang estem fets els europeus?”.